Elogi d'un coixí

Un coixí  de punta  fina

que encara  no s'ha fet  vell

un regal de bona amiga

que  va deixar-hi  la pell.

Quan érem joves  per terra

ara  damunt del sofà

ell mai no s'ha fet  enrere

i  repòs ens  vol donar.

Si s'esquinça  el sargim,

però  el seu fil aguanta  fort

de manies  no en tenim

el tindrem fins a la mort.

(seguint  l'Isabel)

Teranyina

(seguint les teranyines de Laura, Elfree i Deomises)

Teranyina de punta fina,

excelsa funda pel coixí

que farcim de vells somnis,

sabors antics i algun desig.

I el duem sempre de viatge,

l'emboliquem amb seda i lli;

no volem que se'ns perdi

a qualsevol duana el coixí.

Vigilem cada punt del fil,

el rentem amb la primera

llum de l'alba.

I si s'esquinça, el sargim.

Passats els anys se'ns farà vell

i si no el reconeixem, ai!,

és què tenim ja buit el cervell.

(Andròmines de brocanter:

coixins, vanos, canelobres

i baguls solemnes d'altres temps)

Distàncies de Pasífae, de deomises

[intentant seguir l'Elfri]


Has conegut la vergonya i l'animal, ensems.
I en el teu ventre, el laberint i el monstre
S'engendren, amb la fam de qui mai no sacia
La voracitat de conèixer la teranyina del temps.

Llunyana i propera, la distància és canviant, antiga
Com el rostre del destí. Creta t'aïlla del món,
I esdevé minúscula la passió -fil que t'entortolliga-.


d.

Els camins són plens de cruïlles

Plens de cruïlles els camins
ens fan retrobar , retrobar-nos
un moment, uns dies o anys sencers.
Els camins que transitem són plens,
curulls a vessar de viaranys i senders
teranyines de caminois per on ens perdem
i trobem altres camins amb cruïlles també.
I així anem teixint laberints temporals
de vegades Ariadna, de vegades Teseu.

Ens estem allunyant?

(Seguint l'Anton)

Passa el temps i ja no parlemcap trucada, cap missatge, cap notícia,
res de res.

Però malgrat tot et sento proper
recordo el teu somriure,
la teva mirada,
el teu to de veu.
I molt de tant en tant només quatre lletres ens fan passar d'un trencar el gel,
només tres segons, al caliu de sempre, als sentiments sense vel.

I per molt que sembli que ens allunyem
la xarxa amb fil de teranyina que un dia vam teixir
ens unirà sempre i ens farà trobar al llarg del camí.

Caminem plegats o no, per camins propers o allunyats,
podrem  plantar un jardí i compartir el bagatge
en cada afortunada ocasió de trobada en el nostre viatges.

ENS ESTEM ALLUNYANT... de l'anton.

26 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

18 .-Ens estem allunyant

com el vent que toca i marxa ?

Suau ventijol que canta

el tenim que flota jugant.

i amb ell anem

caminant desert de sorra

-càntir d’aigua ens espera –

a la riba de nostra llibertat.

Duiem el projecte a sarrona,

el pes resistim, és important.

Quan arribem s taula parada

el ganivet tallarà el pa que agermana

i el vi ranci en serà litúrgia de cant.

Embogits cantarem

amb la llum de la paraula :

-Dins de l’Art, la Poesia

viu curosa en nostra Llibertat.

sense títol

l’art tossut de l’espectador de vides
de natures, de somnis
rau als seus ulls? així deu ser
car la vida, adés i ara,
s’ha de pintar amb mans destres
per no caure, simètric
a l’altra banda dels foscos espectres
sort que encara
hi ha mar, arbres, paraules i contes

(intentant seguir Helena)

Partícules, de deomises

[intentant seguir el silenci de la Isabel i l'art de l'Helena Bonals]


Partícules de tu en cada paraula que et mostro,
I de l'amor que et professo en silenci. Respiro
Tota l'essència del teu cos, fet Art majúscul,
I retindré la vida en el cisell que m'has ofert.

Mol·lècules, a flor de llavis, de la teva pell,
I seré escultor, pintor, arquitecte, delineant
Que sap que vius també en l'exactitud de la mudesa.


d.

Art

Tres lletres només
per una cosa tan sintètica.
Que comença amb
la primera lletra de l'abecedari.
Una paraula per mil imatges
i set disciplines.
El que alguns voldrien retenir
amb una foto amb flaix.
El que mou diners,
tant com sentiments.
L'art i la vida,
la dicotomia.
La imatge i la paraula,
sempre de costat.
L'art, per als que el veneren
i els que no.

[seguint la Isabel i el seu art]

Els pètals del silenci

(seguint les Buguenvíl·lies de deomises)

Quatre passes, un forat,

cauen gotes des de dalt.

Entre els pètals del silenci

pots trobar un tros d'asfalt.

I camions de terra erma

o tràilers sorollosos circulant,

plagues d'insectes al voral

i llums que, oh! t'estan il·luminant.

I s'apleguen dins teu els mots,

t'embolcallen rítmics versos,

s'atansa a poc a poc

la rima ballaruga del poema

per ser d'immediat veu articulada

i pintar amb colors suaus

els pètals del silenci. Quin món!

Buguenvíl·lies, de deomises

[intentant seguir la zel de nou]


Sent com floreixen
Els pètals del silenci
En el crepuscle
I desitgen l'albada,
Morada buguenvíl·lia

Que compta els dies
Amb sang, suor i oxigen,
Mentre despertes
La fadiga de l'home
Dins teu -lenta agonia-.


d.