Era una nit de tardor, la lluna marcava el camí que duia al bosc, i na Beatriu caminava intentant silenciar les seves petjades que feien crepitar les fulles que començaven a caure. Havia de trobar-se amb el seu poeta, amb l’amant secret que cada nit l’esperava sota el seu roure, que ensenyava els nins de l’escola els valors dels que els havien privat a tots, que vivia amb la llibertat de qui sap que no fa res mal fet, de qui intenta arrancar un somriure d'un futur incert.
***
Havia arribat a Porreres feia dos anys, com a serventa d’una família benestant del poble. Òrfena, sense diners ni herències, sense ningú a qui recórrer, des de la capital li havien cercat aquella feina. La seva mirada baixa, el seu cos jovenet i la bellesa i puresa que els seus gestos desprenien, havien convençut l’amo de Can Ratera de contractar-la com a serventa, i si a més a més es podien divertir a costa d’aquells malucs que tant tornaven bojos a qualsevol home, no se sentirien pas culpables, que fet i fet, l’havien salvada d’una mort segura per fam… Eren temps difícils i de mancances.
Na Beatriu, un bon dia, va començar a acompanyar al fill menut a l’escola del poble, i es va quedar amagada entre les bardisses escoltant aquella veu que mostrava els secrets de la vida als més menuts. El mestre mut, li deien, però mut no ho era pas, ans al contrari, tenia una veu encisadora que féu que cada dia seguís acompanyant l’hereu a l’escola i sempre que podia l’anava a buscar, carregada amb les verdures de cal masover. Com qui no vol, intentava coincidir amb aquell mestre, Valentí es deia, a qui regalava el millor dels seus somriures.
Fins que un matí d’hivern, fou ell qui l’anà a cercar. I l’encisà amb aquella veu dolça, l’embolcallà entre els seus braços i li donà tot l’amor que sempre li va faltar. Aquell vell roure, nit rere nit, els amagava dels ulls curiosos, aquella jove parella trobaven la felicitat rere aquelles roques, i només la lluna i el bosc, segons creien, coneixien el seu secret.
Ella mai li va explicar res de les escenes que havia de patir a can Ratera. El senyor Emilià era prou conegut per la seva fúria i severitat, i tenia prous contactes per fer-la desaparèixer i per ensorrar aquella alegria que havia conegut per primer cop. Així que decidí callar, sotmetre’s per poder ser lliure cada nit.
***
Ell ja l’esperava amagat rere el tronc del gran roure. L’esperava amb una sorpresa que el seu somriure era incapaç de silenciar. Quan la veié no va poder estar-se d’abraçar-la, d'acaronar-la, de besar-la per cada racó del seu cos jove.
S’apartà lleugerament i li començà a parlar:
- Beatriu, estimada, he pres una decisió. T’estim més que a la meva vida i no puc passar més temps sense tenir-te al meu costat...- Valentí, no diguis res més. No...- Sssttt, calla – la besà -, cada dia intento ensenyar els menuts que tots els somnis són possibles, que cal lluitar pel que s’estima; i no puc sinó fer-ho. Vull casar-me amb tu, vull viure al teu costat sempre més, vull proclamar que sóc feliç al teu costat i que cuidarem al xiquet que dus al ventre i serem una família, tot i el que diguin al poble.
- Valentí, però... saps què et pot passar, saps que no ho veuran bé, saps que a l’escola et posaran traves. Tu ets de bona família i jo sóc una pobre serventa.- Sssstt. Ho tinc decidit, la bona família, les herències, el ser mestre, res, res no té sentit si no puc compartir-ho amb tu i amb el nostre fill.
- Valentí...La remor del vent silencià unes passes que s’allunyaren d’aquell racó de bosc. Així que era això el que amagava aquella donota de ciutat. S’aprofitava dels altres, enganyant l’amo d’aquella escandalosa manera. Quan ho sabés...
