Hem fet un pas més pel camp florit
de les paraules.
Com les abelles
ens hem saciat de pol·len
i hem destil·lat l'essència
dels nostres cors.
Una volta més
de la roda infinita
que gira en espiral,
sempre amunt en aquest joc
d'intensa rapidesa
per provar de tocar els estels.
Hem fet un pas més i ens hem divertit.
En descansar, el prat acolorit
queda perenne com a record.
Amb un rau-rau al cor hem de dir adéu
però ens emportem versos i mots i mans curulles
de jocs de poesia itinerant que gira...
I seguirem girant amb el sarró i les maletes
plenes d'espais i emocions compartides!
És un fins després amb una abraçada!
Hem desfullat la margarida
amb el compte enrere de cada dia de la roda.
Han brollat dels cors multitud de poemes,
han plasmat els dits totes les idees.
Hem guarnit pantalles
amb les millors gales.
Ens hem agermanat conjugant paraules
com agafant-nos les mans.
Hem entrelligat títols, versos, imatges.
I hem construït un racó de somnis
amb el millor de nosaltres.
Hem gaudit del temps, els uns amb els altres.
Quina força té el rampell que ens inspira!
Ara vindrà bé el pair amb molta calma
aquest àpat ple de moltes delicadeses
per tornar de nou, a cop de tecla,
a recuperar un altre rostit a les fines herbes.
Fins la propera roda
[intent de seguir amb enyorança la Carme i la resta d'itineraires, amb ganes de 'tornar a la llar' i amb tristesa per haver d'agafar de nou les maletes]
Maletes plenes. Vivències i quilòmetres En la pell resten.
d.
I que tot sigui, entre nosaltres, obra de claror, intimitat i volum,
[intentant seguir la montse, i crec que gairebé acomiadant-me (retorno a Tàrraco)]
He sembrat els dies de paraules, Ofertes al vent, a la mar i a la terra, Plenes d'enyorança i d'amor i de sentiment.
Avui, en el retorn i en el comiat, sé Que cada racó de la meva ànima és nòmada I seguirà buscant pertot arreu l'ànima bessona Que sigui lliure com la meva carn, i compromesa.
Miro enrere i veig aquests camps llaurats Per diverses plomes, aquestes línies Que parlaran fins a la perpetuïtat.
Avui, quan només hi ha demà per a nosaltres, Elogio de nou l'oneig i la nostra llengua, A la pàtria i al camí per seguir lluitant, Un cop més, per vèncer els voltors.
Roda que roda,
desgastant espardenyes,
sembrant poemes.
Sortirem a ballar, un cop més construint baules de mots que ens lliguin els anhels i l'esperança. Sortirem a ballar com qui trena boixets per fer randes de mots embellint pensaments i cultivant somriures.
Ben lligada, -amb envetada d'artesà- tornarà a rodolar i a fer fressa damunt les llambordes. Escoltarem de nou el traqueteig quan arribi i sortirem a ballar. Ara, en silenci, ens arriba el temps de sembra.
[intentant seguir i amalgamar la Cèlia, l'Elfreelang i fanal blau]
Lluerna en el panorama fins a l'horitzó, Glapit maternal que resta en el meu pit, Ulls que sotgen cada centímetre de món On poder habitar i admirar-te constantment.
Tomba silent, bressol de vida i d'infància, Dic el teu nom i la boca s'omple d'onada, De la teva amplària, Mediterrània màgica.
Aquesta veu interior,
que fa d'okupa sota la pell,
et parla sense embuts.
Sap com et dius,
i des d'aquesta coneixença,
s'atreveix a interrogar-te.
Vol que et descobreixes,
que siguis tu mateixa,
deixar d'ésser anònima.
Desperta't i rebel·la't,
no et lliga ningú,
lliure, alegre i combativa.