tres milions

Tres que van sempre plegats
mirant estrelles del cel,
per camins de vent i sorra.

Tres milions que anem plegats
mirant els futurs insondables
per camins i pedregars
amb les ànsies incansables.

La fel de l'ira ens torna ingrats,
i és sentiment que no ens fa amables
volem una llum certa, 
que estem tips de tants miratges.

De fet érem tres, un mateix 

i a cada costat, la mà del company

i la força de l'anhel...

Poder obrir

Darrera aquesta porta visc

però no sé

si en puc dir vida.

Vida seria

no ser al darrere de res

ni de ningú

ser i viure lliure en tot moment

Poder obrir planerament

les mans i els ulls

i sortir sense recança,

per treballar, o riure

o passejar tranquil·lament

Vida seria gaudir

dels bons moments amb serenor

i patir només pel just i necessari,

allò que toca només pel fet de viure.

Darrera aquesta porta visc

però no sé

si encara en puc dir vida.

via d'emocions

he près la teva mà amb esperança

malgrat els núvols de presagis foscos

hem arribat a lloc passant pels nostres boscos

muda, he fet una pregària de lloança

als éssers infinits que miren aquesta nostra terra

i sé que no vull pas la guerra

però si cal lluita hi haurà sang per tornar a pintar bandera

el groc el posaran les flors per fer una altra senyera

(zel, lloança d'un gran dia)

La  cadena de blogs  segueix  cap a ca  la Gemma i la Sara. 
Truquem al gegant  del pi?

reescrivint lluís llach en la gran setmana

Molts junts, hem d’estar molt junts

sense cap espai

que sembli una escletxa

que quan ens mirin de dalt

sàpiguen ben clar

que som terra!

Molt junts, sempre molt més junts

per fugir del jou

que ara ens té sotmesos

i quan serem un estat

saber començar noves vies...

Ben junts, per sempre ben junts

mirant el futur

que tenim tan pròxim

I quan se’ns respecti el nom

sapiguem trobar la justícia!

(seguint Carme i cantant silenciosament Més lluny de Viatge a Ítaca)

novament som un fil

(imatge de google)

El temps no ens serà frontera de res

que hem servat molt bé la pròpia història;

som un país, i ho direm malgrat

la seva deshonesta cridòria

eixida de la goluda panxa del brau

que amb el banyam ja ha fet massa sang....

Tossudament hem teixit el nostre fil,

tots som Ariadna i Teseu.

Aviat, ben d’hora, caurà el minotaure.

(zel, seguint Josep)

somnis al vent

Oneja l’estel

cavalca el vent

amb ell van els somnis

d’una terra

d’esquena a ponent...

que de ponent ve la guerra


(seguint Helena)

Contra els corsers de la por

Damunt nostre ha caigut tot el pes d’una història

gairebé ens hem cregut que som pocs els heretges

d’una secta cruel d’assassins,  venjatius i maldestres

una nafra enquistada i hereva del mal...

Caiguts a les xarxes de l’etern caçador

cal ser guardians de la pròpia memòria...

i lluitar, mossegar i deixar-hi la carn amb la força del cor.

Acabarà aquest estiu enduent-se les miques

de molts valents amb ses forces minvades.

Enmig la foscor, caníbals corsers ens vigilen...

Ni que sigui plorant, estripem-nos del cor

bocins de llum per bastir una gran torxa

i amb un pas endavant, tots alhora,

cremem ja per sempre botxins i conxorxes,

que segueix empenyent-nos el foc de la sang
i ara sí, ja es hora d'encetar un nou camí,
endavant!

(zel, inici fosc per cercar llum)

suau

Amb la suavitat que flueix dels teus dits

m’has dibuixat al rostre núvols de petons

has modelat els plecs dels meus ulls cansats

amb la tendresa flonja dels núvols

que dibuixen els infants

(seguint Carme)

filant camins

Ara que les veus són una eina de tall

-esmolat per sesgar, més que mai-

ara que els mots ens arriben llançats

-com dards de verí, o flagels per ferir-

s’escolen per goles famolenques d’esclaus

i ens flagelen amb pors,

i dels fils en fan cordes, i ens les tanquen al coll

arriba fluixet, un menut amb ulls orbs

xiuxiueja tossut, i camina endavant,

a palpentes avança, i ja es sent el seu prec,

i la veu tremolant...

i un murmuri , endavant, seguim endavant!

(zel, seguint camins de Deo i d'altres)

desvetllar

Aquest foc roent que il•lumina la nit

i ens desvetlla,

ens salva dels covards desigs de tancar-nos

amb pany i clau,

evasions inútils dels incendis foranis

que, rabiüts, ens roben el plaer somiat

dels camins de belles consignes

Abraonats, nuant-nos com les arrels més fondes

foradarem els rocs que ens volen jacents

i renaixerem en la consciència de ser un,

un sol batec que retruny...

(Zel, seguint Pilar)

delit

Les disfresses apareixen planant pels carrers tristos

arrossegades pels peus encoixinats dels traïdors

que, complaents amb si mateixos, subjuguen inconscients

per escampar malures sota màscares folles de besades...

Lladres de bondat, no saben del vertígen de l’amor

que ens fa cercadors incansables de fruits

complaents, sí, però certs, veritables, fidels al pensament,

rars, sí, però mai impossibles...

(seguint el delit de l'Anton)

tangents

retruc de mots que s’esbronquen

i s’amayaguen,
efímerament, inesborrables

juguen a amagar entre les ombres

de l’estació del fred naixent i acolorit

amb els tons més càlids

eternament somiaran existències

paral·leles i tangents

contrastant vides

(Zel seguint Laura T. Marcel)

contrast

malmesa, ferida, esquinçada la pell,

tinc temps encara de mirar-te fit a fit, glaç als meus ulls

que se’t clavaran al cor, una urpada de gel

per fer-te sentir el que ara ets per mi,

no res, mort.

(zel en contrast, seguint Rafel)

...i traicions

els llavis s’omplen de dolçor

i tanca els ulls, sotmesa...

no veu la mirada tèrbola que fuig

i es mira l’altra, balanceig de malucs

que criden ànsies

i el mateix desig que dóna

s’esmuny pels ulls al racó de les ombres

i tanmateix, encara abraça ferm

aquella que ja és vençuda

(Zel, seguint el camí dels petons)

blanc

Flocs de neu s’esmunyen entre els seus cabells,

ja blancs, i es desfan

degoteig d’aigua ja poc freda, amb l’escalfor

del seu alè càlid,

que alena entre els dits, i mira el cel, encara gris

però enllà es veu l’ull

i diu, segur que ha entrat el fred, i el vent altra vegada

i el gos udola

(seguint l'Elfri)

hàbits

Existim només per hàbit, acostumats

a fer de cada dia un ritual de vida

sense pensar en allò que fa de cascascun

algú sublim, una peça única.

Vivim cada present d’enllà dels nostres ulls

amb un gest tràgic, cansats d’éssers roïns

que gairebé, si no estem amatents,

acabaran trencant-nos a bocins

(Zel, seguint Deo)

sang

Els meus delits de pàtria -ja ho deien els poetes-

vénen d’un somni antic, molt vell,

camins solcats de sang i runes,

vençuts i desnonats, perdent totes les lluites

Ens hem fet grans llepant-nos les ferides

talment com gossos, sols i desficiosos

cridant contra ignorants, erms de sentiments

sabent que ens volen orfes de terra i captius

avars ignorants, ens miren despectius

curulls d’odi, ens trepitgen, rancuniosos

No saben, insensats, que tenim a la mà

un pom de flors precioses fetes d’esperança i plors

i el darrer alè a punt per, si cal,

tornar a adobar la terra amb sang, morir matant

i véncer tots els dracs del món.

(seguint Deo)

dracs

Gronxa’t amb mi, sents l'escalfor?

jo et guardaré dels malsons

Tanca el ulls, i dorm, i somia núvols

de tots els colors

T’explicaré fluixet que cada dia és nou

i et donaré alè i les hores

de cada dia, i la companyia, t’acostaré la mà

per si et cal suport per caminar

m’escoltaràs el cor

Mira endavant, sense por

que sóc a prop, per si de cas et cal consol

Si estàs cansat, torna al meu costat

seré bressol, si vols

i junts farem fora tots els dracs

(zel, seguint la llum de Fanal Blau)

coixí

Una llarga caiguda d’un cim inabastable

un coixí d’herba humida que assuaja aquest caure

enfilada altre cop als turons de les hores

bo i sabent que de nit sento el cap inestable

serradures menudes són el llast de les ànsies

i les hores s’esmunyen al rellotge de sorra

aferrada als coixins amb les dents esmolades

rosegant el delit de perviure i saber-te

proper, i somriure...

(Zel seguint les noies i Deo)

nuats

(imatge de la xarxa)

Més que abraçades, necessito,

-que de petiteses en tinc el cap curull-

entortilligar-me al teu coll, ferm el braç

però tendrament

nuant mà amb mà, sentint la teva galta

mentre el teu batec s’uneix al meu

en un cant  mut i lànguid,

dolçament...

Allò que ja és passat, enrera queda

reomplir el meu haver a la llibreta

dels passos perduts, no en vull record

només dels guanys, que cal encetar

complicitats còsmiques

serà el ball de festa d’un nou nord

sense la fredor de les mans toves

massa buides

(seguint molts fils)