No semblava pas que tingués 20 anys, l’Alícia, era menudeta i tenia un no sé què que li donava un aire de nena. No ho semblava ni físicament ni tampoc psicològicament.
No estudiava gaire, ni treballava, havia deixat el batxillerat sense acabar i ara intentava fer un Cicle Formatiu de Tècnic en conducció d'activitats físiques i esportives en el medi natural sense cap mena d’entusiasme.
Però això tampoc era massa problema, la majoria de companys tenien la mateixa falta d’entusiasme que ella. El problema és que en comptes de relacionar-se amb els nois i noies de la seva edat, preferia sempre estar amb els pares, avis, tietes i cosins i cosines. Va passar la nit de cap d’any a casa la seva tieta, que la va convidar una vegada més a la seva casa de la platja, sense ni trobar a faltar el que li tocaria a la seva edat. Ballar total la nit, o no, però amb els seus amics i amigues.
Després de Cap d'any va tornar cap a casa seva en cotxe de línia, i aquest va ser un dels moments, un dels molts moments en els quals se sentia trista, es va posar al fons de tot del cotxe i amb el cap repenjat al vidre de la finestra v a començar a plorar en silenci. Quan se'n va adonar l'autocar era buit i un noi jove que devia ser el conductor li tocava suaument l'espatlla dient:
- Ja hem arribat... ah! pensava que dormies! què et passa? puc ajudar-te en alguna cosa?
