LLOSCA I LLISA

teixitsbaig.com

Gall de lloança íntima,
penell clavat en l'espina,
coraller, fiança dubtosa,
petja d'amor en la pell fosa,
llisco suau pel llavi fervent,
sóc llosca i llisa brasa ardent...

COR CORAL·LÍ

Com el gall del penell,
esclau del vent, el cor em porta,
sense horitzó ni ancoratge,
a mercè del oratge. Giravolta. 

Per deslliura-me’n, l’he llençat
a la mar llisa, lluenta d’onades,
on tu coraller, de les hortes marines,
cerques troballes

Busca el meu cor coral·lí
entre les aigües
Busca el meu cor, coraller.
Si el trobes, guarda-te’l.

Paisatge

Allà, mirant aquell gall
que vivia a la vall!

Era un paisatge tal bell!

Enlluernada, sorgint de la palla
semblava davallar des del panell.

Ella, sortint d’aquell tall,
talment fet per un vell coraller,
era com llaminadura, dolça,
lluenta, llisa i llustrosa.

LA VIDA RECOMENÇA...

Canta el gall matiner;

surt el sol cel enllà,

fent brillar el penell

del gall d'imitació.

El vent de llevant

que bufa fluixet

el gronxa lleument.

I la vida recomença,

En algun lloc...

Dins la mar llisa,

cants de sirenes

vetllen el bell jardí,

de flors exòtiques. 

Reflexes lluminosos

de la llum de la lluna.

Quan surt el coraller,

obre els ulls i mira el cel... 

només brilla una estrella.

M. Roser Algué Vendrells.

CARÍCIA

Dins d'aquesta penombra
una carícia et llisa i llepa
la tallada pell de coraller
i t'atrapa com un penell,
el cant del gall et desperta
i et desvetlla del teu bell somni.

Estrafent la veu ....

El meu gall , l'esgarip quan canto
i estrafaig  la veu , és el penell
dels mals cantaires i dels navegants
que tot sentint, ,llisa l 'errada del cant,
es pensen il·lusos sentir un far llunyà.

Coraller, de corall no en  trobo pas mai
només : excrescències calisses , cadavers
de pòlips , futurs collarets , braçalets i polseres
i alguns esquelets.

Prenc la llisa lliçó dels galls que no ponen
convertits en metall, damunt de campanars,
penells com jo que giro al vent que bufa 
coraller o rocaller estrafaig la jugada.

Amb les mans buides

Surto a la superfície i respiro,
com coraller  que ha anat  a fons
i torna amb les mans buides.

La  calma ha deixat
la meva mar ben llisa 
i el penell del  meu campanar
ha quedat  mut  de moviments.
Només indica quin va ser  
l'últim vent que va guiar-me:
Vent del nord, potent  i gèlid.

Canta  un gall  en la llunyania
però  la manca  de vent 
no em du el so.
Orfe de despertar 
quan res no em crida.
Dormo el són més  quotidià: 
el son de l'oblit, quan res no em crida.

Reu

És en lloança d'aquesta llum

que trobo aquell a priori,

la llavor del poema,

allà on menys m'ho espero,

i sempre en la foscor.

Llavors, un cop escrit,

podrà caure de genolls

aquell que n'és l'origen i destí,

vers dins el vers.

Helena Bonals

EL CAMPANAR

Sovint, sovint, com per la dreta escala

d'un campanar, fosca i en runes,

pujo cercant la inaccessible llum;

ple de fatiga dono voltes,

palpants els murs en la tenebra espessa,

graó rera graó.

Però de temps en temps,

sento la veu de les campanes,

clara i alegre, ressonar,

tocant a festa allà en l'altura,

i veig per la finestra en el silenci

de l'alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo

llavors, ah, com encara dintre meu,

una llavor de joia perdurable

pugna per fer-se planta exuberant!

Com crides, infantesa, en les profundes

capes del cor, com, de genolls, et trobo,

Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Joan Vinyoli

COM VOLDRIA

COM VOLDRIA

Com voldria deixar de sentir-me penell.
Com voldria no cedir al vent;
trobar el meu rumb.

Com voldria ser el crit del gall;
despertar el dia.
Trobar sentit a aquesta vida.

Com voldria deixar de ser coraller.
No furtar més bellesa,
que emmascari la lletjor que m'omple.

I descansar a la fi;
de tot, de res, de mi.
Talment com l'horitzó descansa en la mar llisa.

El guany

EL GUANY

Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

Aquest  cop,  en comptes d'agafar un o més versos, agafarem mots. Els mots que duen doble ela del poema:  penell,  gall,  coraller, i llisa. Si us fa gràcia n'hi podeu afegir més que  tinguin també  doble ela, i amb els 4 del poema o els que haureu triat de més, escriviu  el vostre. 

Penetri fins al cor

Si aquell moment, ja incert,
que va ser darrer,
sense pensar-ho massa,
em  sacseja encara
dins del seu trèmul deixant...
Em  cal permetre,
per fi, allò que sempre 
m'havia estat prohibit.
Que aquest  silenci
que bat als ulls, 
penetri fins al cor.

Amagatall

Ignoro on està 

aquell remolí que va engolir el temps.

Amagat darrere noves formes?,

ressonant en fantasies d'un rumor?

En pronunciar-ho, no va quedar-ne rastre

Perquè el secret, 

així com l’aire, és fugisser;

si s’articula es dilueix. 

Millor escriure’l 

i guardar-lo dins d’un cofre,

en el silenci.

Dins la nit del misteri

Busco l'albada
Dins la nit del misteri
amb confiança.
Com graons violetes
els dies ens acosten.

Amb ulls encesos cal entrar

Mirar, aprendre'n.
Amb ulls encesos cal entrar
i saber trobar l'eixida del fred.

COR VALENT

El nostre cor, amb moure bé les ales,
assoleix l'alçada d'un vol
transcendental.
Però en l'aire la soledat corglaça,
i en mirar avall, el  vertigen
i l'espant.
Cal mesurar l'esforç de la volada
car només són dues les cansades ales
i el cor, valent, és de cristall.

Estanca

car no com l'àliga en té prou
d'estavellar la presa per tal de delmar-la,
i sobre els rocs la pena és taca
i ella la defuig, com la boira la ploma,
em cal garbellar-me o fer-me sement
i ser justa en el pes del jou
que em comporta desaprendre
aquest vol ara estancat en el bec.

La nostra força

El cant a crits, el llamp
que invoca Déu és necessari,
el déu en minúscules
de la nostra obra,
sempre captivada
i enlluernadora,
amb erra de vibrant. 

NO LA CANÇÓ PERFECTA SINÓ EL CRIT

No la cançó perfecta sinó el crit,
tàcit, que pol·linitzi la veu i la mirada.
El món mediocre i contrafet,
abasta traces.
Escodrinyo.

Que sigui part de tu

Que allò que bat als ulls, penetri al cor
que el misteri d'allò que mous sense moure't
s'endinsi en la pell com finíssima agulla i clavi
diminutes dosis d'afecte gratuït sens dolor....

Què allò, amor, secret, amistat, lligam intim
quedi  , tatuat a la pell, imprès a la carn dolça
i toqui os i es faci espuma de calci i fosfor

Que penetri al cor, que sigui aorta, ventricle,
aurícula, sang , nutrients, oxigen i hàlit ....
que sigui part de tu , bocins de tu  i també de l'aire

PERQUÈ EL SECRET AIXÍ COM L'AIRE

Perquè el secret així com l’aire,

passejarà descalç la pell de l’ànima.
Ningú sabrà de la seva existència,
d’un sentiment que ni tan sols té nom.
Teu i meu serà; només nostre.

En la complicitat d’uns ulls sabrem trobar,

una mirada plena de poesia.
Com un matí tenyit de pètals de colors,
m’arribaran paraules fetes versos.
Del meu somriure en treuràs un esbós.

Vindré una estona a trobar-te cada dia.
M'explicaràs un raig de sol de bon matí.
I si és de nit, parlarem de la lluna.
Teu i meu, només nostre, un sentiment secret,
embolicat el guardo, aquí en el cor, a dins d’un calaixet.

CAL ENTRAR DINS LA NIT DEL MISTERI.

Amb ulls encesos
desfila la lluna radiant,
guaita d'amors clandestins,
descobrint racons secrets.

El nostre cor amb moure bé les ales

No, no en té pas prou,
el nostre cor  
amb moure  bé les  ales.

Li cal volar fins l'horitzó més alt.
Li cal trobar el cor més estimat.
Li calen altres ales, per fer-li companyia
Li calen altres vols, si pot ser, ben compassats.

Car no com l'àliga ....

Car no com l'àliga en té prou
la nostra ment en imaginar-se
nous mons amb les mans  nues
damunt el full blanc on plasmem la vida
així també ens creixen ales al cor
on batega , amagat, el desig 
de voler voler, voler volar i voler ser ....

Quin déu habita el cor?

 Caspar David Friedrich

Penseu, ànima meua que el prec
que invoca Déu és necessari?
Ploreu, ploreu sense Ell amb llàgrimes
callades l'alegria peduda, la pau
de l'esperit malbaratada.
Si jo pogués abastar l'esperança
que al món, potser algun dia
hom només es mourà per amor...
Quin déu ens habita el cor, digueu-me
digueu-me si ho sabeu.
Com podrem entonar la cançó?

No la cançó perfecta sinó el crit

No la cançó perfecta sinó el crit,
no el crit  que desperta
no l'amor  infinit,
no el món somiat
no la flor més vermella.
Només la cançó
i el crit impotent
l'amor quotidià i
el món imperfecte.
Només la  flor, amb el seu color.

No la cançó perfecta

NO LA CANÇÓ PERFECTA

No la cançó perfecta sinó el crit

que invoca Déu és necessari,

car no com l'àliga en té prou

el nostre cor amb moure bé les ales.

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l'aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.


Construïm poemes  a partir  d'aquest poema de Joan Vinyoli,  com a inspiració:

En comptes d'utilitzar tots el mateix vers per a construir els nostres poemes, els utilitzarem un per un seguint l'ordre de les aportacions. La persona que comenci agafarà el primer vers, la següent el segon, i la tercera  el tercer... Si hi ha més persones que versos, tornem a començar pel primer i repetim la seqüència.  Podem anar participant fins que es pengi el següent poema de Vinyoli. D'aquí quinze dies.  Farem intervals quinzenals, aquest cop.

Cada quinzena serà  un joc poètic diferent:  llegiu les instruccions, si us plau.  ;)