 |
| Una foto de la Marta Pàramo |
Quan veig la terra tan verda o tan llaurada,
quan veig les muntanyes que s'alcen
com sobiranes de la plana,
sempre, tu hi ets en elles,
i els teus mots són com murmuris
de rierols que riuen pels tàlvegs.
Quan veig l'isard, àgil i lliure
tu també l'ets, trescant feliç.
Quan veig la mar immensa
tu ets el blau i ets dins del blau
i en el tacte subtil de l'aigua.
Et trobo a tu, arreu...
i en aquest trobar-te,
jo també em retrobo.
