Aviat només ens quedarà el silenci...

*Seguint els versos "Acolliré el silenci" d'Isabel (publicats el dia 24-02-12)

Aviat, només ens quedarà el silenci
i totes les nostres converses
i tots els notres mots
seran només un cementiri
un llarg període de quaresma
esperant que algú els rescati
fugint d'un llarg hivern
esperant que quelcom esclati.

Aviat, acolliré el silenci
el traç de cada mot
el laberint desdibuixat
d'un somni qualsevol.

Aviat, entraré en una cambra
de fantasmes
on no hauré estat convidat
i sentiré que cada minut
que passa
és un minut estrany
observant els objectes
que no vàrem trencar
guardant mil poemes
en un calaix
sentint que el silenci
és un part que m'acompanya
en cada pas que faig
com una lluna negra
que no pot il·luminar
un estany daurat.

Festa de la llum

Llums com meduses

carrers com oceans

Nadal: compres i presses?

Si pogués anar mar enllà...

Gaudir d'un silenci

(efímer i llunyà)

G.Boloix

Llum i soroll (de Nadal)

Llums de Nadal

potser de colors

m'ofega el soroll

m'il·lumina el teu cos.

G.Boloix

Reneix la llum, s'allarga el dia...

[imatge extreta de jardinera.pro]

Reneix la llum,

s'allarga el dia.

De què tens por

en aquesta vida?

Per un instant

tot comença

és l'esclat del jorn

de la primavera.

Un instant que tot ho impregna

i només per un moment

oblida

que serà càduc

com qualsevol

regne.

Botes,camins i rierols...

(seguint les botes velles de la Zel i de la Xica que va fugir a Reykjavik)

Em calçaré de nou

les botes velles

per oblidar

camins perduts

i cercar-ne de nous.

Per fugir de vells fangars

i creuar nous rierols.

Si pogués caminar
tranquil·lament
sense el pes de tants anys,
de tants records,
de tants laments...

Si pogués enfonsar els peus
enmig d'un rierol d'aigua fresca
i recordar el teu nom escrit
en l'únic còdol de l'aiguamoll...

Si pogués sentir-me un savi
i no un foll
que fuig d'un món mediocre
i de presses
d'esclavatges i foteses
de dies insípids,
de buides converses.
******
Però tinc els peus cansats
de tanta sorra inútil!
Si pogués arrencar-me les sabates
i enfonsar, simplement, els peus
en un rierol d'aigua fresca...
sentir només la fressa de les fulles
i el xiuxiueig de l'aigua
i imaginar-me que tot allò inútil
fuig riu avall, riu avall
i sentir que puc calçar-me de nou
les botes velles caduques i remotes
amb les que he compartit
somnis, victòries i derrotes.

Camí

(foto extreta via google imatges del blog "la vida és vertical")
(Seguint a Rebaixes i el seu "no t'oblidis del camí")

No t'oblidis del camí

del camí dels teus somnis

perduts en un immens desert

de cadàvers i ovnis.

Que les ferides del teu cos

no et facin perdre de vista

que les utopies i anhels

són matèria també per contrabandistes

capaços d'arrencar-te

l'última espurna de noblesa

i fer-te oblidar d'un món carregat de bellesa.

I si cal aturar-se en el camí...

atura't per gaudir d'aigua fresca.

I per recordar que els somnis

són part de la teva fermesa.

Quan menjàvem miravolants...

[seguint el Pere i el seu "temps de prunes" publicat el dia 09/07/10]

Quan menjàvem miravolants...*

Quan menjàvem miravolants
tots el miravolants de l'hort
el cor ens bategava massa,
potser massa fort...
No hi havia temps ni esperes;
tot era una avorrida tarda
de juny fins a setembre
el món era inabastable.

I el cor encara em batega
quan recordo el temps de les prunes.
L'hort de l'avi ara és una parcel·la
i els pruners ara són runes.
Però en el meu món sempre hi haurà un racó
per aquell món de fruits dolços:
pressecs, prunes i albercocs...
mmm! miravolants dolços, petits i nets
miravolants madurs que s'han perdut en el temps.


*mirabolà o miravolant: fruit de la prunera de fulla vermella. Molt semblant a una pruna petita, globós, de cua força llarga i pela vermellosa o groguenca. Fa uns 2-3 centímetres de diàmetre. És consumeix fresc ja que té un sabor dolç. Tipus de pruna que es conrea a algunes poblacions del Parc Agrari del Baix Llobregat.

Com puc aturar la sorra del temps?

[seguint un poema breu de la Carme R titulat "La sorra del temps" i publicat el dia 17-07-10.]

Com puc aturar la sorra del temps?

S'escola entre els dits de la meves mans

i no puc fer-hi res.

A la nit he somiat que el temps

era un gran formatge

i que al despertar-me

només hi havia forats,

forats que hem devorat

sense adonar-nos

forats que són buits

en la memòria.

Com puc aturar la sorra del temps?

Esperem. Ens perdem. Anhelem.

El vell formatge va devorant-se

per dins

a voltes lentament,

sovint, per no dir sempre,

ràpidament.

Nou cant a Sepharad: el demà és avui

[seguint a Zel i el seu "demà és avui"]

Recorda Sepharad:

quan de temps he perdut

oblidant qui sóc...

Recorda Sepharad:

quan de temps he cregut

que no tenia llengua, ni veu ni nom.

Recorda Sepharad:

Sóc una veu

que crida i vol una altre món.

Digue'm Sepharad:

Per què només em vols esclava

i no respectes les meves decisions?

Escolta'm Sepharad:

N'estic fart dels teus tripijocs.

No sents les veus que clamen un altre món?

**

Abduït per l'esperit de Sinera

com si no hagués passat la Roda del temps...

Justament la Roda del temps és imparable

però seguim sent estranys incurables

enmig d'una via morta

tenim pressa per ser de nou: nosaltres!

Tenim pressa per exclamar:

l'ahir ja no és l'avui,

només el demà és l'avui.

Somnis devorats (fragments improvitzats)

[Seguint la Carme i el seu "Devorats"]

SOMNIS DEVORATS (fragments improvitzats)

La vella terra crida exhausta.

Vol vèncer la impotència

per la imminència de ser devorats.

La vella terra crida exhausta;

abans que la flama s'acabi aviat.

**

Quants camins hem perdut

intentant vèncer la impotència

d'un món de voltors i felins despiatats?

Quant temps ens queda

per evitar que ens devorin els somnis,

ens robin els anhels,

per evitar que s'oblidi l'esforç de tants i tants

que avui reposen en el més enllà.

***

Anhelar que els somnis deixin de ser somnis.

Somiar que els anhels deixin de ser anhels.

Deixar de ser somnis per ser una realitat.

Deixar de ser un camí per ser un nou Estat.

****

Anhel, somni, flama, terra: tot tan tòpic i típic;

Impotència, injustícia, opressió, mediocritat: tot tan mesquí i cansat.

Autodestrucció, voracitat, estupidesa: tot tan patètic.

Llibertat, decisió, democràcia: tot tan necessari.

***

Vencerem la impotència?

Crearem nous càntics?

Crearem nous camins?

Esmolarem de nou les eines?

****

Vèncer la impotència

i començar a caminar...

Vèncer la impotència

i deixar de creure en un nou demà.

Puzzle

[seguint a onatge...a partir de: Sóc jo? potser sí]

Segueixo el fràgil

equilibri d'un món en construcció.

Segueixo la voràgine dels dies.

No sóc ni vell ni àgil.
Sóc un alè en l'horitzó.
Sóc una gota d'aigua en l'oceà.
Sóc efímer com el temps.

Sóc un nenúfar en un riu.
Sóc el peu que trepitja el nenúfar
i que intenta no caure...

Sóc la paraula que ara llegeixes
que pot ser dolça, alegre, amarga...

Sóc un poeta desbocat
que escriu uns versos
potser sense sentit
en un bloc de poetes itinerants
tocats pel verí de la paraula
i de l'instant.

A voltes sóc equilibri.
A voltes sóc un abisme.
A voltes em trobo.
A voltes em perdo.
A voltes crec en tu.
A voltes només crec en mi;
a voltes he oblidat els somnis;
he oblidat mil camins i mil instants
i fins i tot he oblidat qui volia ser
per no topar-me amb qui realment sóc.

Segueixo el fràgil
equilibri d'un món en construcció
i seguint aquest fràgil equilibri
recordo abans que la nit se'm mengi de nou que...

Sóc tots els camins que he trepitjat,
tots els ports per on he passat,
tots els rostres que he besat,
tots els somnis que he somiat
i tots els que hem queden per somiar.

En l'últim instant del jorn...
Sóc un trencaclosques que refaig de nou.

Cada peça,
cada record,
cada moment
els guardo lentament,
a poc a poc
potser amb el temor
que el temps n'esborri uns quants,
que s'en perdin de nous;
sóc un peça de puzzle que cada nit
intenta trobar el seu lloc
abans la foscor caigui sobre mi
i m'oblidi del que he fet i de qui sóc.