ENYOR

ENYOR

Enyoro als meus fills,

a la meva princesa,

als amics, als companys de feina.

Enyoro els dinars dels dissabtes,

les lectures dels dilluns,

i els improvisats dinars dels divendres.

Enyoro el soroll, la gent al carrer,

el so de tantes rialles,

la familia i les passejades.

Enyoro enlairar les copes

i brindar per tu, per mi,

per nosaltres.....

Enyoro els sopars,

i els gin tònics a l’alba,

i les llargues converses.

Però el que més enyoro

són les vostres abraçades,

fortes, llargues i sinceres.

Després de tant de temps

enyorant a aquells que ja no hi son.

Avui és temps d’enyorar

a tots els que hi son,

però no podem veure.....

Anna

Març 2020

“Confinament”

LA MEVA TERRA....

 

 

Oh, que cansada estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

I com n’és de gran, la basarda

que sento dintre el meu pit.

 

Voldria obrir les finestres de la casa,

i que se’m endugués la tramuntana,

lluny ben lluny, cap al nord

on la paraula llibertat és respectada.

 

Però sé que per més fort que fos el vent,

no aconseguiria arrencar-me,

d’aquesta covarda, vella i salvatge terra,

perquè per més cansada que n’estigui.

 

ESTIMO AQUESTA TERRA,

PERQUÈ ÉS....LA MEVA TERRA.

VIU!!!!

No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja,

ja que per veure-la

has d’estar atent....

 La Vida se’ns passa

sense adonar-nos-en,

i hem de ser capaços

de posar-hi tot el sentiment.

No vull perdre’m

ni un instant,

ni un segon,

d’aquesta vida.

Mira, i quan miris... veu.

Perquè no és el mateix,

mirar que veure,

i quan vegis... SENT.

Tot el que ens envolta,

és una meravella.

Estima.... Sent....

Viu.... i sigues feliç.

Molt he estimat i molt estimo encara,

perquè no entenc la vida sense estimar.

És estimant que reps,

i és estimant que sents.

Estimo la gent que m’envolta,

i estimo el que faig i el que sento.

Estimo aquest instant,

estimaré el proper.

I així estimant, la vida és senzilla,

meravellosa i alhora magnifica.

No espero que les coses esdevinguin

d’una o altre manera,

tant sols estimo el que esdevé, tal com és.

Estimo la Vida i és així com em sento feliç.

Sento els sorolls del carrer

      Darrera aquesta porta visc, 

      però no sé 

      si en puc dir vida.

      Sento els sorolls del carrer,

     la ciutat bull rere la porta,

      i voldria sortir,

     però una por bruta i absurda,

     em reté tancat a casa.

     Ni tant sols em sento capaç

     d’obrir la maleïda porta... 

      El senzill gest

      de posar la mà al pom,

      em gela la sang.

      Sento una mà invisible,

      oprimint-me el cor

      i se’m fa difícil respirar.

                             A viure amb aquest neguit,

                                                               se’n pot dir Vida?

Roda poètica 2009

30 dies

15 participants

131 poemes

1.841 visites

moltes complicitats i encara més somriures.

Gràcies a tots, una vegada més.

AL MIRALL DELS TEUS ULLS per l'Anna

Imatge treta de Google

I el reflex del meu rostre

en el mirall dels teus ulls,

fa el desig molt més fort

i enllacem els dits

quasi d’inèrcia

mentre m’apropo al teu cos

i em beses els llavis.

I així dolçament

ens gronxem

en el balancí

de la vida.

PARAULES..... de l'Anna

Les paraules,
ressonen dintre meu
les dites i les no dites.

I tot depèn,

de com

de quan

de la perspectiva...

Paraules...
una lletra,
i una altre...
paraules,
que donen esperança,
que fan mal,
que acaronen...

Un arma de doble fil.
El poder de la paraula
és infinit...

Poden ser tot
i no ser res.

En el fons
gaudir d'un silenci...
un gest,
una mirada..

A cops vols dir, i..
no dius res,
o se't entén tot malament.

Voldria,
però
no puc.

Les paraules
no ho son tot,
poden ser tot
o no ser res.

Jo
dic
no dic...

No hi ets...............

CONFIA AMB MI per Anna

Així doncs trenquem cadenes,

acluca ben fort els ulls

i agafa’t de la meva mà,

confia amb mi.

Ajupat i salta amb totes les teves forces,

i ens enlairarem tant amunt,

que no ens caldran sabates.

Quan les teves parpelles,

s’obrin poc a poc,

iniciarem la dansa més dolça

i els núvols ens faran pessigolles.

Res més no queda. De l'Anna

Existència que tant sols te sentit,

si tu ets en cada espurna de somni,

en cada esquitx d’onada,

en tot l’esplendor d’aquesta lluna

que em deixa sense ale.

Somio els teus ulls i els teus llavis,

escolto els teus infinits silencis,

la teva pell, en la meva pell

es fonen en un meandre

que flueix sense trobar-se.

Ben endins sento que el foc

del desig i l’enyorança,

m’estreny l’ànima fins al límit.

La lluna amb tot els seu esplendor

m’abraça amb la generositat

dels que saben del cert

que res més no queda.