Llàgrimes

Llàgrimes regalimant pel cos vellutat. 

Desig perfilat palpitant 

allà on els ulls respiren llum.

......................................................................Joana

llum

I des de dins la llum
espiant el frec dels cossos.
De colors, fruites sucoses de tardor.
Mel als llavis,
com dolces abraçades
abans que la nit ens embolcalli.

Sols. Tu i jo.

( seguint en Xavi Vidal )

Fonètica

I juntarem paraules
com notes d'un pentagrama.
De la fonètica en farem
una melodia.
Amb els dits dansarem
en una rotllana infinita;

com espurnes els ulls refilaran i
el cor amb petits batecs ens acompanyarà
a ritme de tam-tam.

( seguint a la Zel )

Flocs

Com petits estels
sota un mar argentat.

Cauen flocs del cel

I més endins

Revifa la llum

amb l'escalfor dels estels.
No tanquis la nit.

(seguint la Fanal Blau )

Roda poètica 2009

30 dies

15 participants

131 poemes

1.841 visites

moltes complicitats i encara més somriures.

Gràcies a tots, una vegada més.

Sense la màgia.... Joana

Foto: Joana

Sense la màgia

dels teus dits

ni la màgia

de les teves paraules

no m'hauria gronxat

de nit,

rere el vitrall dels teus ulls.

A la falda d'un balancí

m'he esmunyit dolçament

entre coixins d'emocions,

espurnes de llum,

fal.leres i anhels,

a recés de la teva ombra,

a aixopluc del teu batec...

Sense la màgia de les paraules

no hauria fet cap vers

ni teixit la Roda Poètica als

Personatges Itinerants!

Batec, de Joana

I el cos s'amansa

rere el vitrall dels ulls

sense tel ni llàgrimes,

només espurnes de llum,

que juntes, ens ajuden a bategar.

El cor respon, parla...

És el lloc on
ens aixopluguem
quan necessitem descansar

l'ànima!

I ens gronxarem....Joana

I sota el sol de la nit

ens calmarem

de pors i neguits...

Ens gronxarem asseguts a la branca

d'una figuera

fins que toquem els estels

amb la punta dels dits...

La lluna coqueta i màgica

no ens deixarà.

Sap que no ens podem distreure

amb jocs de mitjanit.

Que mentre ens gronxem

ens podem mirar però no, tocar!

Ulls - Joana

I les paraules

ens alliberen,

ens encadenen i

ens separen...

Dels llavis surten

i tornen als ulls...

Vessem llàgrimes i besem...

amb el gust endolcit per el temps,

intentant desxifrar el color

dels sentimets!

De camins - Joana

De camins...

He caminat fins a esgotar-me

amb el cor penjat d'un fil...



I és que no em dóno per vençuda,

respiro i torno a caminar...



perquè cal que ens aturem

per a relativitzar!

Compartim - Joana

Compartim la besada

i compartim l'últim adéu...

la darrera abraçada....

el joc de mans bellugadís,

acaronant-nos

Compartim l'aire

per no ofegar-nos!

I amb l'aigua... de Joana

I amb l'aigua esbandirem

les busques que ens entelen l'ànima.

Veurem esquitxos lluents impregnant la pell

Amb tatuatges d'or grabarem el nom i

teixirem enfilalls de lletres

per no oblidar que hi ha llum enmig del silenci...

Sota els teus peus de la Joana

Sota els teus peus

la terra argilosa

s'ensorra.



El meu cor

soterrat

espera arrelar-se i,

amb la mà de la teva

mirada, florir!

RESPOSTA 19 - Deixo tènuement - Joana

Deixo tènuament embolcallar-me

pel temps...

Temps fet de vent i solitud.

Deixo aferrissadament acaronar-me per tu.

TU que ets temps, ànsia i

neguit per la meva ànima...

Deixo que la meva pell

sigui el teu recorregut, cada tarda...

Doble dos

Doble dos

(El veí de dalt)

—Doblo dosos! —va fer, decidit, el doctor mentre es mirava la seva parella de joc.

—Ja m’ha fomut, aquest —va rondinar en Roc. I va fer el dos tocs característics damunt la taula de marbre indicant que passava la tanda.

—Doncs jo també —va sentenciar en Bernat, capcot.

—Coi! Si me’ls havies ensenyat abans i ara no en duus! —va rondinar don Bartomeu.

—Sóc jo qui té el sis-dos! —va saltar ràpid en Xavi, mentre donava un cop de colze al doctor I faig capi! —va afegir, cofoi.

—Un altre cop ens l’han ben fotut aquest dos! —es va lamentar don Bartomeu. Ja portem tres rondes pagant, noi. O espavilem o aquesta tarda ens desplomen vius!

—Ho sento. No estic fi avui —va excusar-se en Bernat. Crec que haureu de canviar de parella de joc

—Ja veig que avui no estàs fi, en les veuen venir per tots cantons aquests. Però això de canviar de parella no ho diràs amb segones...?— va fer picant-li l’ullet.

En Bernat no va tenir temps de respondre-li. En Xavi cridava el cambrer.

—Jofre! —va fer alçant la cop de conyac. Dues més per aquest —senyalant en Roc —i per mi. Apunta-la als nostres amics.

—Estic neguitós. El canvi de casa, a la feina cada dia demanen més resultats, tinc la dona entravessada amb això del divorci, i a sobre, l’animal aquell a casa!...—va fer en Bernat, desviant la conversa i començant a remenar les vint-i-vuit fitxes damunt la taula. Surts tu, oi, ara, Roc?

—Què li passa al cadell de llop? —va demanar en Xavi mentre agafava les seves set fitxes.

—Vaja enrenou! —va dir, fastiguejat.—He decidit treure-me’l de sobre. Conec el veterinari del zoo de Barcelona i m’ha dit que estem sonats de quedar-nos aquests cadells, Roc. Més val que li duguem a ell o els tornem amb la mare...- i mirant en Roc. Va posa. Et toca

—Però si ja fa dues setmanes que no veiem la lloba aquella! —va exclamar en Roc mentre treia el doble sis.

—I a més, no es creu que siguin llops. És impossible. Fa anys que no hi ha llops al país. El meu amic diu que deuen ser una raça de gos creuat...

—Ho saben les teves filles, això que te’n vols desfer? —va intervenir en Xavi.

—La Joana et muntarà un sidral...—va afegir en Bertomeu mentre posava el sis-tres.

—No. No els ho he dit. Em toquen la setmana entrant. O hauré de fer abans. —i va reblar. —Fets consumats, tu. Ja s’ho trobaran.

—Ja fa un mes que el tens i potser ara és massa tard —va aventurar en Bartomeu. Jo mateix, si l’abandones, et denuncio.

—Jo no he dit res d’abandonar l’animal. He dit de donar-lo...

—Per si de cas...Ull viu, que aquest t’ha posat el tres-cinc! —va fer seriós, don Bartomeu.

—I què en saps del fill del mestre mut aquell? —va dir en Xavi a qui li agradava de posar neguitós l’adversari quan li tocava moure.

—Hosti, si! No tinc prou maldecaps i a sobre això! Que he sentit dir que vol tornar a casa meva. Es veu que hi vivia de petit, abans la guerra. Vostè en sap res, Bartomeu? –li demanava, mentre es doblava a cincs.

—Això aquest, que és qui te la va llogar, no? Deu tenir els papers en regla..., no?

—I tant! Què es pensa? Que a la meva agència venem o lloguem pisos pastera, com als romanesos aquells? —va arrufar el nas en Xavi.

—No home no. Era per si tornava reclamant drets...

—Potser els té —va fer en Roc mentre treia el sis-dos.

—Ja, però jo encara l’espero.

—És això el que et neguiteja? —va fer en Bartomeu, mentre posava el dos-pito.

—Diuen que ha estat a la Fonda del Nando; i a l’Hotel del Marçal. Fins i tot l’han vist de putes a ca la Verònica.

—L’Aina, la xiqueta que estudia farmàcia, la de can Patolla ... sabeu? n’està ben neguitosa, la pobra —va afegir el doctor. Vigila, noim que et ve amb pitos aquest!

—Diu que el va veure una nit que era camí del bosc, oi? —va fer en Roc mentre col.locava el pito doble.

—Li va fer res? —demanava en Bernat, posat el pito-tres.

—No. Senzillament era allí, rera unes bardisses i va sortir corrents.

—Doncs ja fa temps d’això i encara l’espero.

—Altra gent que va conèixer el seu pare diuen que són iguals: el mateix posat, el mateix caminar,...I tu —va dir mirant en Roc— mira que poso —senyalant el tres doble.

—Joan oi, es deia? —va demanar en Bernat fent girar una fitxa entre els dits, segur que la posava a la següent tanda.

Mentre estaven van entrar la Mireia, la dona d’en Xavier acompanyada de la Júlia. Se’ls van atansar.

—Hola! —va fer les nouvingudes a l’uníson.

—Hola, amor —va fer en Xavi. Com va?

—Bona tarda, don Bartomeu i companyia —va repondre la Mireia. I va afegir adreçant-se al seu marit. —Bé. Què? Acabem? —va demanar mentre li donava un petó tímid als llavis

—Ja? No havíem quedat a les set? —va començar a protestar tímidament

—Sí, perpo després la carretera es posa fatal i encara arribarem a la sessió de les vui! Els nens ja són a casa i els deixat el sopar llest.

—Ei! Si la et dona et reclama, no et pots despistar. Si són dues, vas llest! —va fer en Roc. mofeta.

—Ei! Que jo no el reclamo, res, eh?. Me l’he trobada aquí a la cantonada. No els acompanyo pas!

—Ja...

—Tu rai, que estàs lliure i pots anar al cine quan vols. Nosaltres, amb els nens hem de fer muntatges! —va respondre-li en Xavi.

—Lliure, aquest? —va sortir al pas en Bernat— No, no sé, no sé... Que diria l’Eulàlia, eh?

—Qui és aquesta Eulàlia, noi? —va demanar-li en Xavi mentre es posava la jaqueta.

—Res deixa’l. Vigila tu no surtis escaldat.

—Senyors, i si ho deixem aquí? —i adreçant-se a les nouvingudes. Senyores, gràcies per venir i endur-se’n aquest parell. M’han salvat la vida. Avui ja no em quedava xavalla per pagar més rondes. Que tinguin una bona vesprada.

I aixecant-se lentament va anar a la barra a pagar el deute i recollir el barret i americana.

—Ei! Que la meitat és meva! —va protestar en Bernat. Deixi que...

—Calla. Avui pago jo. I espero que vinguis més eixerit dissabte que ve. Ja et deixaré pagar aleshores, si de cas...

— Nosaltres dos també ens anem —va fer en Xavi agafant la Mireia del braç. Adeu, nois. Don Bartomeu,... Júlia.

— Adéu

— Jo vaig a veure si m’agafa el barber —va fer, com excusa, en Roc, sabent que en Bernat i la Júlia frisaven per quedar-se sols.

—Sec o anem? —va demanar, en quedar-se sols, la Júlia, amb un posar seriós.

—Anem, anem...—va fer alçant-se en Bernat.

En ser fora al carrer van dirigir-se cap a casa d’ell, uns metres més enllà. Caminaven en silenci.

—Bernat, hem de parlar... —va començar la Júlia. —Per això et buscava.

—Ui! Has dit la frase maleïda...Quina n’he fet ara?

—Res. Precisament és això: no has fet res. Res de res.

—Doncs a mi em sembla que no paro de fer-te coses...

—No vull dir això. Ja m’entens...

Havien arribat davant la porta de casa d’en Bernat.

—Puges?

—No —sense poder mirar–lo als ulls. —Mira, avui torna en Carles. Li vull parlar d’això nostre.... Volia que ho sabessis abans per si creus que li he de fer saber res d’especial...

—És el teu home...no tinc res a dir.

—I tu el meu amant...! No et fot!—afegí molesta. Com us acovardiu els homes quan us interessa!

—I tu ets la meva, d’amant. No crec que jo t’hagi obligat a res...

—D’acord. Però em sembla que m’estàs fent obrir els ulls.

—T’aprofites de mi...?

—No. O si...No sé. —agafant-li el palmell de la mà. En el fons, necessitava un revulsiu a la meva vida i tu has vingut al moment just —i mentre li deia, li acaronava el braç.

—Doncs el que deia...sóc un pretext —li respongué, mentre li enretirava dolçament la mà. Ens poden veure... sí però...

—No m’ho facis més difícil. Fem un clau de tant en tant. Riem. Xerrem, sortim i per ara, és tot.

—Fem molts claus. Riem molt, Follem de puta mare i tu no vols que sigui res més.

—Em sembla que ja comencen a parlar-ne tot el poble d’això nostre. Has vist les bromes d’en Roc? I com ens mirava el Bartomeu quan he entrat?.

—Ho saben, segur. Jo no he dit res. Però ja t’ho podies imaginar tot això...

—Per això vull parlar amb en Carles, abans que ho sàpiga per algú altre...

De dins estant se sentí un udol llarg i profund.

—I aquest soroll?

—El coi de la Tuca, la lloba petita. Quan m’olora, udola així...Me l’he de treure del damunt com sigui.

—Vaja. No sóc l’única cosa que et vols treure de sobre. És un consol.

—Ets injusta amb mi. Jo t’estimo, Júlia. Encara que no ho creguis.

—Ja. Diràs que tots aquest anys has pensat en mi i tot allò de...

—No. No ho diré perquè no és cert, Però el que ens està passant m’agrada i no vull deixar-ho morir de cop, així...

—Així com?

—Com...com...no sé. Com sembla que vulguis...

—Ja... Mira, me’n vaig. En Carles deu estar a punt d’arribar.

—I la Marta?

—És a casa l’Aina, li fa de cangur. Dormirà allí.

—Així tindreu tota la nit els dos per...

—Per...? Follar, vols dir? Que estàs gelós? —li pregunta mentre li posa un dit al pit.

—No —va fer, sec.

—Sí! No ho neguis! —somrient, sentint-se triomfant—Aquest posat et traeix...! Estàs gelós!

—Ets dolenta...ho veus?

—Totes les dones tenim un punt de malícia. No ho sabies?

—Queda’t una estona més —li demana, de sobte, mentre li prem la cintura amb ambdues mans.

Ella li respon amb un silenci llarg, dubitatiu; mentre mira a terra i va fent semicercles amb la punta d’una sabata. De cop, demana:

—Recordes la pel.licula?

—Quina?

—“Menteix.-me. Digues que m’estimes encara que no sigui cert”.

—T’estimo —respon ell.

—“Diga’m que tot aquest temps que has estat fora, has pensat en mi.”

—Tot aquest temps que he estat fora, he pensat en tu.

—“Gràcies. Moltes gràcies”

—Johny Guitar, de Howard Hawks. La vam veure plegats al Maldà. Ho recordo. Però era ell qui li deia això a ella.

—Vas dir que m’ho diries si algun dia ho deixàvem... Ara m’ha vingut a la memòria. De cop i volta.

—....

—....

—Júlia...

—Sí?

—Menteix.me...

—T’estimo...

I traspassaren la porta. I ja no va caldre més mots ni més preguntes. Un udol trist els acompanyava mentre els seus cossos cavalcaven ran de paret, cap a un temps que ja no buscava mentides ni respostes.