I el cos s'amansa
rere el vitrall dels ulls
sense tel ni llàgrimes,
només espurnes de llum,
que juntes, ens ajuden a bategar.
El cor respon, parla...
És el lloc on
ens aixopluguem
quan necessitem descansar
l'ànima!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Només espurnes de llum... i sense llàgrimes!!
ResponEliminaLes llàgrimes haurien de ser sempre només d'emoció...
Un poema preciós, Joana :-)
M'agrada molt com comences... i és que realment transmets una sensació coneguda... el cos s'amansa, amb una mirada. I tant que sí!
ResponEliminaM'enduc el vitrall dels ulls...
ResponEliminabonic batec, joana!
ResponEliminaCor no és pas un roc
ResponEliminaper això ell batega
- Per dar vida, - diu - hi soc
i el viure no s'anega.
Anton.
Els teus mots transmeten pau i serenor, tant necesari per descansar l'ànima... Preciós.
ResponEliminaGràcies , entre tots anem teixint fins al final ...
ResponElimina