Era negra nit - Xexu

Era negra nit, una com tantes. La Txell seguia endavant amb el programa, amb els mil pensaments que li creuaven la ment a cada segon, festival d'emocions i barreja de sentiments. No, no era una nit de tantes. Notava que es començava a marejar, però havia de fer valer la seva professionalitat, no deixar-se vèncer per uns i altres. El secret de les pastilles dels somnis estava sortint a la llum. Ella mai ho havia volgut creure, però el negoci del seu ex, en Jaume Fong, amagava moltes coses. Li rondava que conservava una capseta d'aquelles pastilles a casa, amb totes les coses que li quedaven d'en Fong. Ell mai va voler deixar-li provar, sempre inventava excuses. Però ara res no li impedia provar-les. I si era veritat que funcionaven? Aquell oïdor... com es deia? Ronaldinho? Bé, així es feia dir. Ell havia dit que sí que funcionaven. Ho hauria de provar.

El que no sabia és que feia tard. El seu gos, en Cuco, li havia passat a davant. Ella no es podia ni imaginar que en aquells moments en Cuco havia aconseguit obrir la finestra de la cuina que donava a peu de carrer i havia sortit a fora. Ara corria cap on era ella, en perseguia l'olor. Però ella això no ho podia saber, és clar. No podia imaginar que en Cuco s'havia enfilat on mai pujava per poder fugir de la seva presó, perquè aquella nit se sentia especial. El gos es va sentir estranyament lúcid, estranyament amb força més capacitat de raonar que normalment. No ho relacionava amb les pastilles, és clar que no, només es sentia un gos nou. Però encara no ho havia descobert tot. Corria cap a la seva mestressa, tenia ganes de parlar-li de dir-li com se sentia. Però és que en realitat ho podria fer, les pastilles dels somnis tenien un efecte molt diferent en gossos, els conferien capacitat de pensar i el do de la parla. Quina cara posaria la Txell en sentir que el seu gos es dirigia a ella amb bona dicció... ni els pecats del Mossèn, ni la seva fascinació per en Jeroni es podrien comparar a aquest fet.

Però en Cuco de moment corria. Corria amb totes les ganes cap a la Txell. Per l'animaló cap fet dels darrers dies tenia importància, però qui sap si acabaria jugant un paper en el misteri de la mort de la Isabel i tot. Però què sabia ell, si només era un gos.

Cuco, l'amic fidel de Xexu

Com cada matinada, esperava pacient la Txell. Ella marxava al vespre i tornava ben entrada la nit, però no li importava. De fet, li era igual el que feia ella tantes hores fora de casa, perquè sabia que sempre tornava. Ell l'esperava per rebre les seves carícies i abraçades, valia la pena l'espera. Mentrestant, dormitava al sofà, el tenia per ell sol i s'hi estirava com un rei. Aquella nit semblava que la Txell trigava més del normal, però què sabia ell. Potser és que havia sopat poc i tornava a tenir gana. Va donar-se mitja volta i va quedar amb les potes cap amunt. Perquè en Cuco era el white terrier de la Txell, el seu amic més fidel.

Vivia amb ella des que va compartir pis amb aquell home d'ulls estranys i cara pàl·lida. De fet, aquell home no havia viscut massa temps allà, tot just per portar en Cuco de la gossera i poca cosa més. Ell estava content perquè la Txell no el feia fora. Després d'aquell, havien passat molts homes per aquella casa, però només ell es mantenia al costat de la locutora. De vegades ella, abans de marxar, deixava un petit aparell fent soroll, feia sonar música i hi havia gent que hi parlava. Després d'una estona de que la Txell hagués marxat, sentia la seva veu a través de l'aparell. No entenia res, però això el tranquil·litzava i l'ajudava a dormir. Però avui no era el cas.

S'avorria. Va gratar-se el coll amb una pota de darrere i va baixar del sofà. Va pensar que podia explorar una mica, aquell dia havia descobert una cosa. La Txell havia deixat oberta la porta de l'armari de la seva habitació. En Cuco no hi havia entrat mai i va pensar que podia descobrir què hi havia dintre. Al fons de tot, va trobar una mena de capsa de sabates i la va obrir amb l'ajuda del morro. Dins, un munt de coses, totes diferents, i que no havia vist mai. Sense pensar-s'ho, va mossegar la caixa i va fer un escampall considerable del seu contingut. No semblava que hi hagués res interessant o que es mengés. Però anar furgant es va obrir una caixeta metàl·lica i dins hi havia unes pastilles petites amb una olor peculiar. Potser havia trobat un tresor, però abans d'engolir-les calia olorar-les bé.

El que en Cuco no sabia és que aquelles eren les pertinences d'en Jaume Fong, les poques que en guardava la Txell, en una capsa de sabates al fons de l'armari. Ella no s'ho havia mirat de feia temps i desconeixia la utilitat d'aquelles pastilles. I encara la desconeixia més en Cuco, perquè aquelles pastilles podien fer somniar coses boniques als humans, però ningú no havia provat quin efecte tenien en els gossos.