dimecres, 24 de març de 2010

Cuco, l'amic fidel de Xexu

Com cada matinada, esperava pacient la Txell. Ella marxava al vespre i tornava ben entrada la nit, però no li importava. De fet, li era igual el que feia ella tantes hores fora de casa, perquè sabia que sempre tornava. Ell l'esperava per rebre les seves carícies i abraçades, valia la pena l'espera. Mentrestant, dormitava al sofà, el tenia per ell sol i s'hi estirava com un rei. Aquella nit semblava que la Txell trigava més del normal, però què sabia ell. Potser és que havia sopat poc i tornava a tenir gana. Va donar-se mitja volta i va quedar amb les potes cap amunt. Perquè en Cuco era el white terrier de la Txell, el seu amic més fidel.

Vivia amb ella des que va compartir pis amb aquell home d'ulls estranys i cara pàl·lida. De fet, aquell home no havia viscut massa temps allà, tot just per portar en Cuco de la gossera i poca cosa més. Ell estava content perquè la Txell no el feia fora. Després d'aquell, havien passat molts homes per aquella casa, però només ell es mantenia al costat de la locutora. De vegades ella, abans de marxar, deixava un petit aparell fent soroll, feia sonar música i hi havia gent que hi parlava. Després d'una estona de que la Txell hagués marxat, sentia la seva veu a través de l'aparell. No entenia res, però això el tranquil·litzava i l'ajudava a dormir. Però avui no era el cas.

S'avorria. Va gratar-se el coll amb una pota de darrere i va baixar del sofà. Va pensar que podia explorar una mica, aquell dia havia descobert una cosa. La Txell havia deixat oberta la porta de l'armari de la seva habitació. En Cuco no hi havia entrat mai i va pensar que podia descobrir què hi havia dintre. Al fons de tot, va trobar una mena de capsa de sabates i la va obrir amb l'ajuda del morro. Dins, un munt de coses, totes diferents, i que no havia vist mai. Sense pensar-s'ho, va mossegar la caixa i va fer un escampall considerable del seu contingut. No semblava que hi hagués res interessant o que es mengés. Però anar furgant es va obrir una caixeta metàl·lica i dins hi havia unes pastilles petites amb una olor peculiar. Potser havia trobat un tresor, però abans d'engolir-les calia olorar-les bé.

El que en Cuco no sabia és que aquelles eren les pertinences d'en Jaume Fong, les poques que en guardava la Txell, en una capsa de sabates al fons de l'armari. Ella no s'ho havia mirat de feia temps i desconeixia la utilitat d'aquelles pastilles. I encara la desconeixia més en Cuco, perquè aquelles pastilles podien fer somniar coses boniques als humans, però ningú no havia provat quin efecte tenien en els gossos.

7 comentaris:

  1. Pobre Cuco! a veure si prendrà mal! Tant bufó que és. L'heu vist? És una preciositat!

    Txeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeell! au va, torna a casa que el Cuco, es prendrà les pastilles de somiar, i a sobre no haurà triat el somni, pobret!

    Un personatge original, Xexu, que segur que es farà estimar per tothom.

    ResponElimina
  2. Quina coseta més bonica de gosset!! ;-))

    ResponElimina
  3. Aiii.... Cucooo, bonicooo.... espera la Txell que ja vé.... segur que et dona un menjar molt més bó.
    Molt xulo aquest relat...

    ResponElimina
  4. Crec que aquest Cuco es molt "viu"

    ResponElimina
  5. El gos i l'amo de la botiga es coneixien, no? De fet primer que tot va ser el gos del xinés, no?

    ResponElimina
  6. Una preciositat de personatge, segur que la Txell l'estima molt. Deu ser el més fidel de tots els mascles que li han fet companyia
    :-D

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons