Fong és, com ja us podreu imaginar, l’aproximació occidental d’un cognom xinès de pronunciació impronunciable. I encara que el resultat ortogràfic és una mica forestal, a en Jaume li agradava, perquè ningú no el pronunciava com ell: amb aquella ena tant al fons del nas i amb aquella g tant ggguttural...
En Jaume Fong va estudiar filologia anglesa a Anglaterra –la seva família, grans comerciants de feia temps s’ho podiem permetre- i va tornar-hi amb una mitja novieta, la Txell, que ben aviat el va deixar per dedicar-se a la radiofonia i al conreu de la relació masculina esporàdica.
En Jaume, com que no trobava feina, va haver d’acceptar la responsabilitat de comandar una de les botigues de la família. Amb les seves faccions orientals, encara que català i del Barça, ho podria fer molt i molt bé. I la botiga era de les més completes: sants i monges fabricats a Taiwan, pornografia oriental, roba de marca falsificada i la darrera moda: pastilles per somniar a preus escandalosos i també, naturalment, pastilles per deixar de somniar.
El seu pare havia estat el cap d’un bordell, “La teva flor”, que amb la façana de botiga de flors, perfumava les hores tristes dels homes del barri. En Jaume s’havia fet un fart de passejar-s’hi quan era més jove. La seva mare, però, va obligar el pare a traspassar-lo a un antic i molt bon client anomenat Manel que era quasi un amic de la família. Com que a en Manel el que li interessava era la floristeria, varen dur les noies a un altre negoci de la família i a ell li ensenyaren els secrets del món de les flors.
De cop i volta, sona la campaneta i algú entra a la botiga. És un home de mitjana edat, amb aires de pagès, però amb un punt de mística conventual. Li pregunta:
- oi que tenen imatges de sants?
