La veritat sobre la transformació d'en Cuco

En Cuco començà a sentir-se marejat. Més aviat a sentir-se com no s’havia sentit mai. La pell li tibava d’una manera extranya i la lluna plena, que brillava allà a l’extrem esquerre del punt més alt de la finestra li feria ells ulls com si fes molt de sol. Els ossos li feien mal i una colla d’emocions que en la seva plàcida vida de gos mai no havia sentit començaren a envaïr-lo amb una força que no podia evitar. El pèl li queia ràpidament i les potes li creixien. Tot i el dolor que sentia, o potser pel mateix dolor, perdé el coneixement.
Al cap d’una estona es despertà. Geia a terra suat (però si els gossos no suem!) i sense pèls al cos. Un cos estrany que havia canviat de forma per alguna raó desconeguda. S’alçà a quatre potes i li resultava extremadament incòmode, així que provà de posar-se dret com les persones i ho aconseguí fàcilment. A un extrem de la cambra hi havia un mirall i s’hi atansà lentament: No podia creure el que veia. Al mirall s’hi reflectia un home jove, ben plantat, nu, que el mirava amb estupefacció.
Al cap d’una bona estona va adonar-se també que el canvi li havia donat una enteniment que abans no tenia, i el do de la parla, que havia après dels humans encara que no podia articular en la seva forma de gos.
Recordà ràpidament les pastilles. Què li havia passat? Quina desgràcia més gran! Si la cosa pitjor que hauria pogut desitjar era transformar-se en home!
Però sortí al carrer.

En Jaume Fong Clivillat per Vicenç Bon

En Jaume Fong era fill de xinès i catalana, d’una parella difícil d’explicar, però que va acabar a l’església d’un poble del Maresme amb dues famílies ben emprenyades i amb la Fineta Clivillat sense poder amagar una panxa de set mesos.

Fong és, com ja us podreu imaginar, l’aproximació occidental d’un cognom xinès de pronunciació impronunciable. I encara que el resultat ortogràfic és una mica forestal, a en Jaume li agradava, perquè ningú no el pronunciava com ell: amb aquella ena tant al fons del nas i amb aquella g tant ggguttural...

En Jaume Fong va estudiar filologia anglesa a Anglaterra –la seva família, grans comerciants de feia temps s’ho podiem permetre- i va tornar-hi amb una mitja novieta, la  Txell, que ben aviat el va deixar per dedicar-se a la radiofonia i al conreu de la relació masculina esporàdica.

En Jaume, com que no trobava feina, va haver d’acceptar la responsabilitat de comandar una de les botigues de la família. Amb les seves faccions orientals, encara que català i del Barça, ho podria fer molt i molt bé. I la botiga era de les més completes: sants i monges fabricats a Taiwan, pornografia oriental, roba de marca falsificada i la darrera moda: pastilles per somniar a preus escandalosos i també, naturalment, pastilles per deixar de somniar.

El seu pare havia estat el cap d’un bordell, “La teva flor”, que amb la façana de botiga de flors, perfumava les hores tristes dels homes del barri. En Jaume s’havia fet un fart de passejar-s’hi quan era més jove. La seva mare, però, va obligar el pare a traspassar-lo a un antic i molt bon client anomenat Manel que era quasi un amic de la família. Com que a en Manel el que li interessava era la floristeria, varen dur les noies a un altre negoci de la família i a ell li ensenyaren els secrets del món de les flors.

De cop i volta, sona la campaneta i algú entra a la botiga. És un home de mitjana edat, amb aires de pagès, però amb un punt de mística conventual. Li pregunta:

- oi que tenen imatges de sants?