Truquen a portes

Truquen a portes

d’oblit. Desempresonen

llum, ales, aire.

No trucaré pas  aquesta porta.

Tanco les portes de tots els oblits.

Em desempresonaré d'ells.

I  podré anar  a retrobar  l'aire,

i m'amararà  la llum de l'alba.

I ens creixeran noves  ales,

per  anar  ben enllà, 

on veurem espais  de llibertat

i  crearem nous  camins

per  recórrer, lentament.

Com si  passegéssim.

Nosaltres tots, castellers

 

Aquesta  setmana  no  he  posat cap vers  en vermell.

Que  cadascú  triï  els versos  que més  li  plaguin...  per  escriure  el seu  poema.

Nosaltres tots, castellers 

 

S’aixequen torres

en esborrats vestigis

de mortes danses.

Truquen a portes

d’oblit. Desempresonen

llum, ales, aire.

Nua bellesa,

nom sol enllà del nombre,

esclat de festa.

Volem la força

dins l’ordre perfectíssim

de la mesura.

En equilibri,

molt lentament ens alcen

castells de somnis.

Seny, no podríem

acollir-nos per sempre

al teu refugi?

Dreçats captaires,

sense plors ni temença

venim a prínceps.

Homes, la mida

del món, rompem silencis,

triomfs, abismes.

Agermanem-nos

sota l’esplendorosa

pau d’un llarg dia.

Per servir l’únic

senyor que tots triàvem:

el nostre poble.