dilluns, 23 de desembre del 2013

Truquen a portes

Truquen a portes
d’oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.

No trucaré pas  aquesta porta.
Tanco les portes de tots els oblits.
Em desempresonaré d'ells.
I  podré anar  a retrobar  l'aire,
i m'amararà  la llum de l'alba.
I ens creixeran noves  ales,
per  anar  ben enllà, 
on veurem espais  de llibertat
i  crearem nous  camins
per  recórrer, lentament.
Com si  passegéssim.


Nosaltres tots, castellers

 
Aquesta  setmana  no  he  posat cap vers  en vermell.

Que  cadascú  triï  els versos  que més  li  plaguin...  per  escriure  el seu  poema.











Nosaltres tots, castellers 
 
S’aixequen torres
en esborrats vestigis
de mortes danses.

Truquen a portes
d’oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.

Nua bellesa,
nom sol enllà del nombre,
esclat de festa.

Volem la força
dins l’ordre perfectíssim
de la mesura.

En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.

Seny, no podríem
acollir-nos per sempre
al teu refugi?

Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l’esplendorosa
pau d’un llarg dia.

Per servir l’únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons