Quan els somnis

Quan els somnis

se'n van  i no volen tornar...

necessiten  el caliu

d'una paraula, 

potser d'un vers

necessiten una resposta

que  no arriba

o necessiten  un bes.

Emigrants...

Seguint el Transhumant de la Montse.

Emigrants els somnis

quan se’n van i

no volen tornar...,

s’arrelen allà

on troben vida.

Emigrants els sentiments

quan se’n van i ens

deixen despullats,

i tenim fred que res

no pot abrigar,

només els sentiments...

Emigrants...

onatge

TRANSHUMANTS

Ramats de bestiar,
fileres de persones,
fent llargs recorreguts
en busca de menjar.
Transhumants, desplaçant-se
a la tendresa vegetal de la muntanya.
Immigrants, movent-se
sota el cel suburbà de la ciutat.

Sempre hi sóc un ocell...

Intentat seguir el poema de l’Elvira FR.

Inabastable

A la tendresa aèria...

hi sembro els meus mots,

hi planto somnis, hi arrelo

les metàfores, hi empelto

les realitats, també hi enlairo

alguna llàgrima, i estels

de bon humor... I sempre

en floreix tendresa,

passió, fruits de profunditat,

ni massa dolça

ni massa aspre...

A la tendresa aèria

sempre hi sóc un ocell...

onatge

Tot i què......

Tu has estat per a mi inabastable
Tot i què sabia llegir les teves mirades
Tot i què podia escoltar en els teus silencis
Tot i què els teus desitjos eren ordres
Tot i què el meu cor bategava fort en sentir la teva presencia.

Una esquerda es va obrir aquell fred hivern
I ens va deixar a cadascú en una banda diferent
No em van faltar la calidesa de les teves paraules
Però tampoc va poder ser suficient per retrobar el moment
L’espai i el temps de desfer les batalles
I d’evitar que al final passessis al costat dels definitivament inabastables.

Inabastable

Inabastable per a mi

inconsolable lluita

vora del xuclamel la vida

em xucla, mel i mató, tics tacs

papers, moments, instants perennes

i així em pren sencera l'hora

dels meus desficis de flor

i de fulla, desvestida de cel

vestida amb parracs que imploro

a la tendresa....vegetal

a la tendresa aèria....

Amnèsia

  Palplantat, a l'eixida que xucla
Vides senceres, m'arrapo amb ungles
I dents perquè el torrent atrapi
La part més fràgil del meu cos.

He servat el cor i l'ànima
A recer del corrent, en la quietud
D'un instant que omplo de memòria.
Insomne, potser: no vull l'amnèsia.

Necessito seguir de prop la vida;
L'oxigen és preuat tresor que anhelo,
Que aleno sense pausa ni rendició.

I flairo, a ulls clucs, el xuclamel
Que floreix en alguna banda propera
Però encara inabastable per a mi.


d.

A l'eixida

Amb un lleu batec de blau

obre el teló l'albada

i desperta criatures

amarant l'últim moment de son.

S'aixeca entre gemecs la vida

i el sol empeny amb tocs de raigs

els éssers insomnes a l'eixida

que xucla les nits d'assaigs.

Isabel