divendres, 2 de juliol de 2010

Asfíxia

Un lleu batec de blau
Em recorda que encara
Hi ha vida més enllà.

I la ranera que, en va,
Ha volgut asfixiar-me
Ha de callar mentre cau

Dins dels pulmons una
Nova alenada, glop de lluna.



d.

4 comentaris:

  1. Deomises quin devessall de poesia! quants n'has escrit? i a més preciosos, ....glop de lluna

    ResponElimina
  2. Només hi ha un secret...: el fracàs amoròs és recent, sobtat, inesperat. I sempre m'ha motivat la tristesa i la melangia...

    És la part positiva d'aquest mal tràngol, i l'oportunitat que, entre tots/es, em brindeu per plasmar-la en la continuació als vostres poemes.

    Per això, també gràcies a vosaltres, sincerament, d.

    PS: disculpes per la tristesa..., de nou.

    ResponElimina
  3. hem agafat alhora el lleu batec de blau!

    ResponElimina
  4. deo, desfogar així la tristesa, és una bona manera d'anar-la desgastant poc a poc... t'ho pots ben creure... sé perquè t0ho dic... et llegim amb una melangia agrdable perquè són molt bonics. Gràcies a tu!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons