Em recorda que encara
Hi ha vida més enllà.
I la ranera que, en va,
Ha volgut asfixiar-me
Ha de callar mentre cau
Dins dels pulmons una
Nova alenada, glop de lluna.
d.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Deomises quin devessall de poesia! quants n'has escrit? i a més preciosos, ....glop de lluna
ResponEliminaNomés hi ha un secret...: el fracàs amoròs és recent, sobtat, inesperat. I sempre m'ha motivat la tristesa i la melangia...
ResponEliminaÉs la part positiva d'aquest mal tràngol, i l'oportunitat que, entre tots/es, em brindeu per plasmar-la en la continuació als vostres poemes.
Per això, també gràcies a vosaltres, sincerament, d.
PS: disculpes per la tristesa..., de nou.
hem agafat alhora el lleu batec de blau!
ResponEliminadeo, desfogar així la tristesa, és una bona manera d'anar-la desgastant poc a poc... t'ho pots ben creure... sé perquè t0ho dic... et llegim amb una melangia agrdable perquè són molt bonics. Gràcies a tu!
ResponElimina