divendres, 2 de juliol de 2010

Amnèsia

 
 
Palplantat, a l'eixida que xucla
Vides senceres, m'arrapo amb ungles
I dents perquè el torrent atrapi
La part més fràgil del meu cos.

He servat el cor i l'ànima
A recer del corrent, en la quietud
D'un instant que omplo de memòria.
Insomne, potser: no vull l'amnèsia.

Necessito seguir de prop la vida;
L'oxigen és preuat tresor que anhelo,
Que aleno sense pausa ni rendició.

I flairo, a ulls clucs, el xuclamel
Que floreix en alguna banda propera
Però encara inabastable per a mi.



d.

2 comentaris:

  1. Molt bonica la imatge del xuclamel i la seva flaire, una bona raó per viure un xic més...

    ResponElimina
  2. deo, però tu no te n'anaves a empènyer una mica el país? ;) em sembla que no pats parar :)

    Xuclamel inabastable que tard o d'hora se't posarà sol a les mans

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons