Camí brevissim

Pel camí sense portes camino
somiant que algun dia el cor
es farà de tan gran enorme
per encabir la joia de viure
sense cap recança d'ahir .

Camí de cap camí

Caminar-nos tants camins
i fer dels recers els arbres
que així se'ns passa la vida
sense notar-ho, triscant
pels corriols coneguts
que ens recorren a nosaltres
i arriscant-nos a explorar
de tant en tant, amb peus verges
pedregoses travesseres.
Caminar camins d'anhels
l'ombra dels arbres per seure
i una fonteta que rage
aquell bàlsam guaridor
que alleuja totes les penes.
Si llancem versos al vent
quin caminant no en voldria?

Només l'anhel d'infinit

Només l'anhel d'infinit
vull que em guiï la mirada,
i que em faci trobar el gest,
la pell i el cor esperant-me.
Caminar-nos tants camins
i emprendre el vol, una tarda, 
per descobrir un univers
amb la mà a la teva galta..
Només l'anhel d'infinit
és la muntanya més alta.

Cançó breu de Josep Palau i Fabre

Totes m'estimen a mi 
i jo les estimo totes. 
Vagarejo, peregrí, 
al llarg d'un somni de noies. 
Doneu-me un cor més petit, 
que aquest que tinc no se m'omple. 
Només l'anhel d'infinit 
i el vent, per les quatre portes...

Fes-me llum

Fes-me llum

ara que la flama

fa pampallugues

i la seva ombra m’enlluerna.

LA PERSISTÈNCIA DE LA MEMÒRIA

 La persistència de la memòria. Salvador Dalí.

Mira la neu en el meu front.

El temps ha passat volant

i t'ha robat els records.

Mira'm als ulls, amor

i dedica'm un somrís.

Jo seré la teva veu

seré la teva memòria.

Agafant-nos de les mans

passejarem vora el mar

com quan teníem vint anys.

Mira'm als ulls, amor

i regala'm un somriure

que des que tu no somrius

no existeix la primavera.

Amb el record

Amb el record del meu peu nu
a l'ombra càlida d'un pi,
passa'm la mà pels meus cabells, amic.

Per tot el temps que aquest meu cor
no sabia on trobar consol,
passa'm la mà pels meus cabells, amor.

Com un gest suau per segellar
complicitats d'un xiuxiueig,
passa'm la mà pels meus cabells, amat.

Perquè en els mots hi retrobem
tresors que crèiem ja perduts,
passa'm la mà pels meus cabells, company.

Ara, que el temps ja se'm fa hostil
collim l'amor en cada gest,
passa'm la mà pels meus cabells, amic.

Ombra d'Anna de Josep Palau i Fabre

Passa la mà pels meus cabells, Anna
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna
un ancià.

Mira la neu en el meu front, Anna,
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna,
ja tinc mil anys.

La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna'm consells, ara,
que estic cansat.

La Fe i el fer

Crec que no crec
però si no crec com puc no creure que crec ?
Vull creure sense obeir
vull creure que hi ets
vull saber si hi ets
vull saber si crec .....
vull creure que sé
la diferència entre la fe i el fer .

Prec

Si hi ets, Senyor, perdona

més que els meus pecats

les meves mancances,

   les meves febleses,

      els meus dubtes.

Perquè

si tu no hi ets, Senyor,

a qui m'adreçaria?

en la por,

    en el dolor,

       en l’angoixa…

Busco la teva llum.

Si tu m’escoltes

   enceneu-la Senyor,

      dins del meu cor

Sense dir adéu...

Me'n vaig anar,
sense dir-te ni adéu.
Quan jo no et veia en mi
ni et veia enlloc.
Adéu a Déu,
com es podria dir?
Si Tu ets, ja hi ets.
Si Tu no ets... tan se val dir-te res.

Ara sóc lluny
i crec que tots som déus.
Malmesos o acabats,
feliços o contents.
Ens veig aquí, ens veig allà,
en ella, en ell, en el més desvalgut.
I ja no hi ha retorn, per creure en Tu.
Creure en mi i en tots els tu
m' ha de ser ben suficient.

De bona fe

Crec que no crec

i et dic de bona fe

que no tinc fe.

Quan emprengui el viatge

espera’m allà on siguis.

Cant espiritual de Palau i Fabre

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

ALETEIG

Esmaperduda,
busca com neix de nou el sol,
per guarir el dol.

I ser un nou jo

Vaig com les aus quan han perdut el fill, 
vestit de negre el cor, de tant de dol
i ja no m'il·lumina ni tan sols el sol.
Mai més cap gest tornarà a ser senzill.


Des del matí fins que s'ha post lo jorn, 
omplo les hores sens trobar remei.
Cap feina feta ja no em fa servei.
Quan ve la nit, amb la negror em fonc.


Així jo vaig, perdut de mi mateix, 
cercant la pau de l'adormissament
per fer callar el maleït lament.
I ser un jo nou, en un nou sol que neix.

És estany l'estranger

És estrany l'estranger perdut de si mateix
entotsolada Europa mirant el melic  d'Adam
ases i rucs presidint tribunals
fronteres tancades .....a l'estrany , al diferent
al pobre, al teu altre....a tu mateix /mateixa
et pareix també una mare , almenys ho sembla .
Perduts de si mateixos expulsats d'úters feréstecs
perdudes les formes humanes pers inhumanes duanes
peatges ferotges ...les ànimes colgades sota el terra de sang.
I Europa vell continent de contingut ara inhòspit
treu foc pels queixals d'un seny perdut i extraviat 
Un esgarip de poeta sota el xiular de les bombes
la febre del palau immòbil de la consciència absurda
perduda i perduda com perdudes les bales assassinen 
i maten, massacren fereixen, laceren i llaguen
És estrany l'estranger només tenint dues cames
dues mans, dos braços i un cor que batega
igual que el teu .....badall de campana esquerdada.

L'estranger

-De quin país és aquest estranger?
-No ho sé. 
-Com se diu?
-No ho sé. 
-Què fa? Quina llengua parla?
-No ho sé. 
-Com us dieu, bon home?
-...
-De quin país veniu? On aneu?
-Sóc d'aquí. Sóc estranger. 

DOLOR

El meu dolor

és tan fondo que hi cabria tota l'aigua del mar.

Tan ample que acolliria tots els astres del cel.

Amb una arrel tan ferma que no l'arrencarà mai

                                                        cap vent.

Qui no ha perdut el que a mi em manca

no pot saber el que és dolor.

Com una llosa pesa sobre el meu cor,

                                           que ja no és meu.

                                                    Per sempre més.

Vaig com les aus de Josep Palau i Fabre

Vaig com les aus quan han perdut el fill, 
que giravolten sense haver consol, 
amb crits de sang alerten son estol 
com si lo món entrés en gran perill. 

I giravolten sens defalliment 
entorn del lloc on lo fill han deixat 
i no els par vera la veracitat 
perquè els daria molt major turment. 

Des del matí fins que s'ha post lo jorn, 
amb son rodar inquieten l'espai, 
diuen que en ells dolor no es pondrà mai, 
puix que mai més no hauran lo fill entorn. 

Sols a la nit, vençuts per l'enderroc, 
tornen al niu com a desert castell, 
senten lo cor de sobte fosc i vell
i s'adormissen amb la son del roc. 

L'ensendemà, amb un volar penós, 
abandonant lo niu, l'arbre i el riu, 
van a l'encalç d'un indret més galdós: 
però en cap lloc lo seu infant no viu. 

Així jo vaig, perdut de mi mateix, 
a mi mateix cercant-me eternament. 
Mes jo só mut e mut lo meu lament, 
car gorja endins lo meu dolor se peix.

El xicot que m’enamora

Ulls negres i pell morena

llavis grossos i molsuts,

tot baixant per la carena

decidit i molt forçut,

de llavors estic perduda

ja només penso amb tu,

tant, que he  quedat sorda i muda

somniant amb el noi bru.

Ni m’importa cap paisatge,

ni si plou ni fa calor,

et vull mirar i estimar-te,

confondre’s la nostre olor.


Imma C.

Baules d'or

Quin secret tenen tons ulls

que em roben el cor i l’ànima!

Com l’atzabeja llueixen

i com un imant m’atrauen.

Amb les teves mans de neu

cadenes d’amor nuaves,

cadenes per lligar el cor,

les baules eren daurades.

Insomne per sempre més

i captiu de ta mirada

vetllo matinades d’or

i somnio en les nits blanques