Les dones intenten explicar-se

La Cleo , la Tina i la Bruna seuen al voltant de la taula del bar de l’hospital. La Cleo encén una cigarreta.

-       Cleo, per l’amor de Déu, t’estàs matant, amb tant de fum! – fa la Bruna

-       És l’únic vici que tinc, Bruna. Deixa’m estar.

La Tina se les mira, impacient, pensant a veure quan es decidirán a parlar de tot plegat. Aquesta història ja s’està fent massa llarga. També té ganes de treure’n l’entrellat.

-       Estem esperant l’Alícia – diu la Cleo - Quan arribi, t’ho explicarem tot. Però tu també ens has d’explicar moltes coses. No és normal el que vas fer amb el meu pare. Ningú no s’amaga en un magatzem amb un pacient seu  i ningú que estigui en els seus cabals protagonitza una història tan estranya com aquesta. Com pot, una infermera, mesclar-se d’aquesta manera en la vida dels seus pacients i ficar-se dins d'un mirall? Esteu bojos! El que vas fer no... no... No és ètic! 

 

Quan arriba l’Alícia cadascuna explica la història recent des del seu punt de vista. La Cleo s’està posant nerviosa. Per això,quan totes han acabat de parlar i els ànims de les dones semblen estar una mica més aplacats,  només llavors, la Cleo s’aixeca, agafa aire, i amb to solemne, diu:

  

-       Molt bé, noies. Ara ens oblidarem d’aquesta història, com si mai no hagués passat, d’acord?

-       Però, tieta, hem de tenir en compte la voluntat de l’avi Biel! Ell necesita creure en el mirall. Ho necesita, o pararà boig!

-       Més? No t’adones, Alícia, no us adoneu, tots plegats, que el que el meu pare té és un Alzheimer com una catedral? No ho veieu, que si li seguiu el corrent no l’esteu ajudant?

-       No t’enganyis, Cleo – diu la Tina – jo sé com cal tractar aquest tiups de pacients.

-       A més, la història del mirall no ens l’hem inventat. Jo també la vaig viure! – diu l’Alícia.

La Cleo es duu les mans al cap. De cop s'adona que l'única que no ha piulat ha estat la Bruna. Què fa?  La Bruna somriu a algú.  

Qui és aquella dona que se la mira embadalida des de la porta? Però… si és la Sra. Clarademunt! D’on redimoni ha sortit, aquesta, ara?

El món invers

Alícia, Llorenç, Cleo i històries velles de miralls

      -       Doncs no, no l’entenc, un mirall amb aigua? De què parla?

-       El Gibrell

-       Perdó? – l’Alícia no acaba d’entendre res, però queda fascinada amb la destresa que mostra Llorenç per canviar la roda del seu cotxe, mentre va dient bestieses sobre miralls i gibrells plens d’aigua .

Espero que no estigui al corrent de la meva historia amb el mirall – pensa, amb inquietud. I quan ell es concentra en la feina i calla, ella té temps per contemplar-lo. I s’adona que contemplar-lo li agrada molt. Enrogeix fins a les celles, però no deixa de passejar la mirada pel seu cos varonil i musculat.

-       Au, ja està, noia! – l’Alícia  té un ensurt però recupera el seu capteniment.

-       Moltes gràcies, jo… he quedat a l’hospital amb la meva tia, si no hagués estat per vostè no hauria arribat a temps

-       Que és per això del seu avi, en Biel? En parlen els diaris

L’Alícia està torbada. No entén què hi pinten, els diaris. Aquests periodistas sempre han de ficar el nas allà on ningú els ha demanat.

-       Bé, si. És per això.

-       Hi havia una històra misteriosa amb un mirall…

-       Si. Me n’he d’anar. Gràcies!

-       Ja ens veurem… no?

-       Bé, si, suposo, jo…

-       La trucaré.

-    Adéu! El mateix va dir la nit de Cap d’Any i encara l’espero…

La Cleo fuma una cigarreta, tenint cura que no la vegin. Fumar avui en dia és gairebé ser un delinqüent. Aquesta noia no arriba i jo no tinc tot el temps del món – amb una intensa xuclada s’acaba la cigarreta i l’apaga nerviosament amb el peu. Després recull la burilla i se la guarda a la bossa, embolicada amb un kleenex. S’està impacientant.

Si d’aquí a cinc minuts no és aquí, entraré sola.

Tot aquest enrenou que ha muntat en Biel la trasbalsa força. Havia quedat amb la  Bruna par anar a muntar i veu que va passant el temps i no hi podrá anar. I en Llamp necesita córrer. Haurà de trucar-la i dir que surti a muntar amb el mosso. El pobre Llamp no té cap culpa que el seu pare hagi tornat a fer-ne una de grossa. Si la cosa continua, potser haurà de pensar a vendre’s el cavall, no el pot atendre com li agradaría. I mira que se l’estima, però la pobra bèstia s’haurà d’aguantar.

Ella és la clau

La tieta Cleo - Arare

Està preocupada. L’Alícia s’ha passat tota la nit sense dir ni piu a no ser que li estiressis les paraules amb tirabuixó.


- Com és que estàs tan poc entusiasmada, reina? –


Li ha preguntat amb la confiança que li dóna l’haver estat sempre la seva tieta preferida. Més que res, perquè l’Alícia sempre ha estat per ella la seva neboda preferida. I és allò que diuen, que les relacions sempre acaben sent reciproques; o no sempre, però sí en molts casos i aquest n’és un. No és que la Cleo no tingui altres nebots A quien Dios no le da hijos el diablo le da sobrinos, li repeteixen a casa. I ella ho acepta bé, amb un somriure, tot i que ja fa molt temps que sap que ningú de la seva familia aprova la seva decisió, voluntària, de quedar-se soltera.


Com cada any, ella ha organitzat el sopar la nit de Cap d’Any. I com cada any, l’Alícia ha vingut amb aquell posat de noia trista – sempre ha tingut els ulls tristos – i amb aquella manca de manyagueria que son pare li retreu Et quedaràs per vestir sants, com ma germana, li diu amb aspror, quan veu que gairebé li ha de mendicar una abraçada.


L’Alícia no ha contestat. Li ha hagut d’anar al darrere tota la nit, aprofitant moments d’aquells en què la semi-falsa alegría per l’entrada d’un nou any fa que tothom cridi, rigui, expliqui anècdotes i acudits i s’abraci al del costat perquè toca, encara que sigui de la familia.


- Com és que estàs tan poc entusiasmada, reina?


I no hi ha hagut resposta. Se l’ha mirat, això si, però ha fugit cap a la cuina. La Cleo hauria dit que amb una mena de lluïssor als ulls, d’aquella que et fa pensar que l’altre s’està aguantant les llàgrimes. Però no hi ha hagut resposta.

Fabrizio de conciliis  de la Cèlia