diumenge, 31 de gener del 2010

L'Alicia i la tieta Cleo en acció

-          Alícia,  filla,  quin disgust!  Han trucat  de  l’hospital  que l’avi  Biel  s’ha escapat i que  a  sobre  ha  desaparegut  una infermera.  Pensen  que  se l’ha emportat.  Ha  deixat  un mirall fet  a miques.
-          Un mirall fet  a miques?   No pot  ser!  L’infermera  deu haver quedat  a  l’altra banda  del mirall i no podrà  tornar!
-          Alícia,  no diguis  bestieses,  a veure  si em comences  a parlar  de conills i la que hauré  d’anar  a l’hospital  seré  jo!
-          Parlaré  amb la tieta  Cleo!
-          Sí,  sí,  si et  plau,  truca-la,  bé  li hem de dir  que  hem de buscar  l’avi.


-          Tieta  Cleo?
-          Hola preciosa!  Com va tot?
-          Malament,  que no saps  això de l’avi?
-          Sí,  ho sé,  m’acaben de trucar.
-          Doncs, ja aps  que s’ha de  recompondre  el mirall,  oi?
-          Sí,  i tant  que sí,  per  descomptat,  ja els ho he  dit.  Però  no sé  si em faran cas.  He  dit  que  ens  guardessin tots  els trossos,  que ja ho faríem nosaltres.  I saps  qui  era l’infermera?
-          Qui?
-          La  Tina,  l’amiga  de la Bruna,  aquella  que  havia  estudiat  amb  ella.
-          I  ja ho sap,  la Bruna?
-          Vols  que ens  hi arribem?
-          D’acord  t’acompanyo!

La tieta  Cleo  va passar a buscar  l’Alícia,  mentre  sa mare  trucava  als  mossos  per  buscar  l’avi,  però  li van dir  que fins  que fes  24  hores  no mourien ni un dit.

- Tieta  Cleo,  saps  què?
- Vaig  conèixer  un  noi...
-  No em diguis?  On?
- El conductor  de l’autocar  que  em va dur  el dia de cap d’any.  Es  diu Llorenç  i  és  molt  simpàtic,  em va ajudar  i  em va acompanyar  a casa.  I em va  demanar  el telèfon...
-  I t’ha  trucat?
-  No,  encara no.  Però  si no  em truca  aquest,  em va  dir  la Bruna que em presentaria  un ex-alumne  seu!
-  Uix!  No donaràs  l’abast,  noia!
-  Au  va, tieta!   
-  Escolta,  ara  seriosament,  agafarem  la Bruna  i ens  n’anirem  a l’hospital  a  confegir  el mirall...  espero que sigui possible.  La  Tina  ha de poder  totnar.
- I tu creus  que  l’única  possibilitat  és  confegir-lo?
-  No!   segur  que n’hi ha d’altres,  però  jo no les  sé.  I tu?
-  No  me’n  recordo,  era tant  petita, quan em va passar  això del mirall,  però  si trobem l’avi,  ell  potser ho sap.

divendres, 29 de gener del 2010

L'home de la Barra - Glòria

L’home, seriós,  es va asseure a la barra i va demanar un conyac.  Davant seu, sota els prestatges de les ampolles de licor, hi havia un mirall de quatre pams d’amplada i tan llarg com la barra, tal vegada set metres. Sempre anava comptant i calculant es va dir,  mentre, en el mirall, es descobria groc de pell com si patís del fetge. Un cop d’ull al local,  que mai no havia visitat fins aquell dia,  el va fer adonar-se de la llum que, escassa i malaltissa, li conferia aquell aspecte preocupant.  Va observar que les altres persones que hi havia a la barra –nou en total entre homes i dones- semblaven patir tots del mateix mal hepàtic. No hi havia cap dubte: era la llum, la mala llum,  la culpable de que l’home estès perdent confiança en el seu físic que, segons deien, havia estat sempre atractiu i saludable .
Va fer un glop de conyac i el líquid abundant li va quasi cremar la boca. Aquesta sensació era la que buscava quan, dos o tres cops al dia, no pas més, es prenia una copa. Fruïa també amb el gest de la ma quan l’agafava,  abraçant-la amb els dits ben corbats,  per abocar-se-la coll avall i escaldar-se llengua i paladar amb l’aroma incisiu de vegetals ardents.
Va deixar la copa a la barra i va donar l’esquena al mirall antipàtic. Ara tenia a davant seu tres taules i dotze cadires. Buides. I el va sobtar haver esperat trobar-hi gent i, com aquest fet sense importància, li produïa l’ombra d’una decepció absurda.  Va treure el mòbil de la butxaca i el va obrir. Tres missatges més. D’ ella. Que enamorada estava !. I ell ja estava tip de contestar-li  ambigüitats però, d’altra banda,  no se sentia amb forces per dir prou i tallem. Era agradable i li escrivia, sempre amb pseudònim,  coses delicioses. Se la volia treure de sobre però, sabia també, que les paraules d’ ella, a l’hora delicades i atrevides, li estaven creant una furiosa dependència. No es preguntava on trobaria dones,  si mai n’hi havien faltat,  però, per primera vegada, es demanava qui li diria, amb tanta traça, somni meu, estimat, senyor dels meus sentits.
Perquè ja feia dies que el dolç i persistent assetjament durava i ell tenia molta mandra  de convidar-la al seu apartament. I estava casada! I sobretot ... on era el desig?


dimecres, 27 de gener del 2010

La Bruna

La Bruna (tot i que la coneixien per “la Morena” pels ancestres i sang mexicana), té una claror al rostre que espatarra.

De mitjana alçada, uns ulls de color de mel tupida, vestida sempre amb uns texans malgirbats i camisa de quadres, com si fos un personatge d’una pel·lícula de l’oest. Amb un posat de seguretat, desafiant, i proporcionant confiança. Als quaranta-tres anys continua amb un aspecte de jovenívola vitalitat.

Ha tornat de Nova York feia un parell d’anys; havia sobreviscut Arizona estudiant cinematografía. Havia fet cinema. I la pel·lícula del món, no li agradava gens ni mica. Es va decidir per cambiar el rumb.

Instal·lada a la muntanya, s’ha equipat la vida amb un tractor, una motoserra i una esbroçadora. Un espai reduït per l’amor al verd, perquè d’altres passions no sabia compaginar-les.
S’enamorava com una boja i bojament es desenamorava per no haver de patir.

Té un tarannà que imanta somriures i ella no se sent prou capaç de fer la correspondència justa i amb un equilibri que li proporcioni tranquil·litat.
Per això te una certa tendència a l’aïllament. Potser millor dir,  que el busca.

Només de tant en tant, baixa a l’estació del tren a buscar l’Alícia si no l’acompanya la tieta Cleo (l'única cosina amb qui manté relació en l’àmbit familiar, per sortir a cavalcar una estona amb els cavalls). Poques paraules els calen falta per perdre’s per la muntanya, i malgrat la diferència d’edat que hi ha entre ambdues, a ella la fa sentir bé poder ensenyar-li les traces de l’equitació a la seva cosina, i l’altre, escolta atentament tota la passió que hi posa, quan li explica, que ella, hauria volgut ser cavall.

Els dies passen amb petites tasques fent de forestal i reforestant-se els dintres.
Un cop a la setmana, baixa a casa els senyors Claramunt, que li han encarregat la neteja boscana de la finca rústica que tenen. Espurga els arbres, passa l’esbroçadora pels marges, i en tritura les restes per tal de poder compostar. Sempre l’han tractada d’allò més bé i no te cap problema a l’hora de cobrar els honoraris que van pactar (cosa que no passa en totes les altres feines que fa).

S’ha fixat que la Sra Claramunt, sovint, l’observa des de la finestra. A mig matí li porta un cafè amb llet.

La resta del seu món es limita a algún xat o correu (molt de tant en tant) amb en Fabrizio (a qui va donar-li un curset als EEUU) i amb la Tina, amiga d’adolescència que havíen estudiat a la mateixa escola.
Quan baixa al poble a buscar pinso pels cavalls sempre acaba enredada amb alguna xerradeta amb en LLorencet.

dilluns, 25 de gener del 2010

Tina, infermera

La Tina tenia aquella edat incerta on ja s'han abandonat totes les certeses menys una: sempre n'hi ha més a fora que a dins...però amb excepcions...és clar..Feia temps que treballava al mateix hospital a la secció psiquiàtrica...n'havia vist de tots els colors...i el darrer... pobret !el del  mirall ja passava de mida i mesura....La Tina no era ni gaire alta ni gaire baixa...la seva alçada era diguem-ne estàndard ....de cabells arrissats i ben negres, els ulls d'una vivor que mai s'esmorteïa  ni en els pitjors moments....era prima com un secall i la seva paciència era gairebé infinita....Feia  temps que anaven ingressant cada vegada més pacients, estranys, misteriosos...i mira que tenia molta experiència però noi aquell Biel....quin cas! I no sé per què li recordava el cas d'una noia que van haver d'atendre a urgències....Alícia no sé què més es deia la noia...tan jove! tan indefensa! aparentment patia un atac d'angoixa...fins i aquí potser seria malauradament habitual, gens estrany en els joves, sempre tan sensibles, tant susceptibles als canvis..Va costar Déu i ajuda que s'expliqués! el metge li va haver de treure una a una les paraules com si li arrenqués una dent ....el seu relat era confús i hi apareixia un mirall, un mirall que deia havia travessat....que no podia parlar amb ningú d'això...Després ja no va tornar a aparèixer....no es va quedar ni ingressada...però renoi! dies més tard aquell Biel amb una història de miralls amunt i avall....no sé...La Tina tenia allò que s'anomena ull clínic i un nas que s'ensumava els possibles misteris amagats en els caps dels pacients...

A la Tina la seva feina l'apassionava....hauria volgut estudiar psiquiatria però no va poder ser...vivia sola..bé sola no..amb el seu gat Arquimedes i el seu gos petaner ...al gos li deia Charcot...i entre l'hospital i la casa i les seves lectures era el que podríem dir raonablement feliç.

diumenge, 24 de gener del 2010

La Sra Clarademunt de Coses 2




La Sra Clarademunt està secretament enamorada. El seu marit i els seus fills no ho saben, és clar. De moment, no els ho pensa dir. Però si la persona per la qual sospira dia i nit, li demanés, no dubtaria a fer-ho. Per aquesta persona seria capaç de deixar-ho tot, família, feina, amics, el que fos. Per un bri de felicitat al seu costat, tot valdria la pena. Però s’ha de conformar amb estimar en silenci, per ara. Mirar, delir-se, somiar. Hi pensa a tota hora. Es nota les passes més lleugeres i el somriure li brilla cada cop que pot passar ni que només sigui un instant al seu costat. El frec d’un braç al costat de l’altre, les galtes que s’acaricien en fer-se dos petons, una mà que impacient s’escapa cap a la seva cintura en fer-se un abraçada amistosa. Amb aquests petits contactes en té prou per viure dies i dies, rememorant-los en la memòria, més tendres i plens de joia que els petons desapassionats o les carícies rutinàries del seu marit. S’afana en trobar excuses per veure-la, volta cada dia per mil i una botigues buscant petits regals per comprar-li, qualsevol moment és bo per dir-li unes paraules per sms o per email. La toca amb la mirada, la besa amb el somriure, la desitja amb els batecs desbocats del cor, l’estima amb el nus de l'estomac.

divendres, 22 de gener del 2010

Biel

Biel transporta el mirall amb molt de compte, agafant-lo per la part del darrere i avançant lentament per l’habitació, envaint el silenci amb el so de la seua respiració agitada i la lleu fregadissa de la roba quan pren contacte amb la xapa de fusta que tanca el mirall dintre del seu marc. És alt i estret i l’ha mirat el temps just, abans de posar-li les mans al damunt, per adonar-se’n que rere les seues inofensives taques de minio, hi ha una realitat acumulada que pot xuclar-te sencer. Va amb molta cura perquè els dits no toquen el vidre glaçat. Li ho han advertit: si caus a dintre no podràs tornar. I això fa que avance amb moltes dificultats. Sua a dojo i el cor li batega fortament. El metge ja el va avisar que a la seua edat no podia fer grans esforços i el mirall pesa un món. Li sembla curiós com, després de setanta-dos anys, la vida, en lloc d’acumular energies, va buidant-lo, i el fa sentir amb desmesurada crueltat el pes de la gravetat de les coses. Quan ja és davant la porta d’eixida, recolza el mirall a la paret per descansar un mica. Obri amb precaució la porta i surt carregat al passadís. Encara que hagués volgut no l’haguera pogut sentir aproximant-se. És el que té el calcer de les infermeres, que xiuxiueja indiscretament pels rajols del pis acabats de polir. Però el terra del passadís està cobert d’una estora gastada que ha silenciat traïdorament la seua presència. “Per l’amor de Déu, Biel, on se suposa que vas amb això?”. El mira com si es tractés d’una criatura entremaliada. “Ara no pots eixir de la teua habitació —l’adverteix— així que descarrega aquesta andròmina i torna-te’n per acabar la teua migdiada, que ja saps el que t’ha dit el metge”. La infermera fa el gest de voler agafar-li el mirall. Biel sap que ha d’actuar ràpidament. Prem fort amb els dits el marc i, com si es tractés d’un escut, empenta la infermera que mira d’aturar el cop amb els avantbraços. Després el passadís sencer desapareix rere un esclafit de llum brillant, encegadora, com el d’un rellamp de tempesta. “ —pensa el Biel tancant els ulls per protegir-se— en acabant la trauré d’ací, ara tinc que aconseguir arribar al carrer”.

dimecres, 20 de gener del 2010

Fabrizio De Conciliis, Cèlia

 Fot. Google 
Fabrizio de Conciliïs és un jove estudiant de Roma Tre Università. Viu en un pis amb quatre estudiants més però no s’hi parla gaire amb ells. En realitat Fabrizio no parla gairebé mai amb ningú. I no és que vulgui no fer-ho, és que s’avorreix quan ho fa. Les converses, en general, l’avorreixen perquè les troba buides de contingut.


El cap del Fabrizio és un cap especial, li agrada aprendre referències de memòria. Col·lecciona papers que tinguin referències de qualsevol tipus. Per sort, el seu oncle Manuel és recanvista a la Fiat i li envia cada setmana pàgines de referències de les peces de recanvis de tots els models de cotxes que ell devora i memoritza a una velocitat vertiginosa.


Avui no s’ha trobat bé, tenia febre i mal de cap i tot el cos adolorit. Ha sospesat la situació i s’ha adonat que no era la grip A. Té memoritzats bé tots els símptomes que havia llegit per internet i no hi encaixa, però ha preferit anar al metge. El té molt a prop del pis i aquest matí no tenia classe.
El metge somreia força i Fabrizio no entenia perquè. Ell tenia mal de cap i no tenia ganes de somriure. Li ha dit que té un virus d’aquests que corren però ell no ho ha entès. El Fabrizio no pot entendre el segon sentit de les paraules i s’ho ha pres de forma literal. S’ha ofès perquè sap que els virus no tenen cames i, per tant, no corren. En canvi, sí que es poden transmetre. No, definitivament no li ha agradat aquest metge que no parla amb propietat i ha marxat sense esperar que li doni la recepta màgica. Ha preferit pujar al pis i fer llit, descansar tot el dia, dormir. Un paracetamol i un té ben calent, fer repòs. S’ha despertat a les 6h de la tarda i ja és ben fosc al carrer. No ha sentit els seus companys quan marxaven cap a classe. Ells tampoc s’han estranyat que no hagi sortit a dinar perquè molts dies no es recorda de fer-ho.


Aquest silenci el reconforta. No té gana i es troba una mica millor. S’asseu al llit i agafa el petit portàtil.  No sap ben bé perquè ha obert el facebook . Res d’interessant, com sempre, opinions buides i molts dobles sentits que ell no entèn. Visita el Damiano Costabile, el seu company de classe i una cosa el crida l’atenció Té una noia agregada que l’ha encuriosit. Aquells ulls... aquella mirada és especial. No somriu i això el tranquil·litza. Li demana per ser amic...



dilluns, 18 de gener del 2010

La tieta Cleo - Arare

Està preocupada. L’Alícia s’ha passat tota la nit sense dir ni piu a no ser que li estiressis les paraules amb tirabuixó.


- Com és que estàs tan poc entusiasmada, reina? –


Li ha preguntat amb la confiança que li dóna l’haver estat sempre la seva tieta preferida. Més que res, perquè l’Alícia sempre ha estat per ella la seva neboda preferida. I és allò que diuen, que les relacions sempre acaben sent reciproques; o no sempre, però sí en molts casos i aquest n’és un. No és que la Cleo no tingui altres nebots A quien Dios no le da hijos el diablo le da sobrinos, li repeteixen a casa. I ella ho acepta bé, amb un somriure, tot i que ja fa molt temps que sap que ningú de la seva familia aprova la seva decisió, voluntària, de quedar-se soltera.


Com cada any, ella ha organitzat el sopar la nit de Cap d’Any. I com cada any, l’Alícia ha vingut amb aquell posat de noia trista – sempre ha tingut els ulls tristos – i amb aquella manca de manyagueria que son pare li retreu Et quedaràs per vestir sants, com ma germana, li diu amb aspror, quan veu que gairebé li ha de mendicar una abraçada.


L’Alícia no ha contestat. Li ha hagut d’anar al darrere tota la nit, aprofitant moments d’aquells en què la semi-falsa alegría per l’entrada d’un nou any fa que tothom cridi, rigui, expliqui anècdotes i acudits i s’abraci al del costat perquè toca, encara que sigui de la familia.


- Com és que estàs tan poc entusiasmada, reina?


I no hi ha hagut resposta. Se l’ha mirat, això si, però ha fugit cap a la cuina. La Cleo hauria dit que amb una mena de lluïssor als ulls, d’aquella que et fa pensar que l’altre s’està aguantant les llàgrimes. Però no hi ha hagut resposta.


dissabte, 16 de gener del 2010

El Llorencet d'Antoni Fortuño



Poblet petit tenia de tot..Carrer llarg. Plaça esplendideta pel que era el poble  També església, campanar amb campanes i rellotge...
També tenia una nissaga  Els Llorenç portaven generacions amb aquest nom, que era de fama pel poblat i rodalies.
En els diferents escalons de la família s’havia donat el cas de la mort de l'hereu de manera accidentada.
Una coça d’un ruc havia deixat pel camí i en el camí a un avantpassat. Altre, d’un dispar d’escopeta en dia de cacera al rastre amb la neu a mitja cama... Un pilar d’un pati vell havia enganxat  a altre quan volia collir un eixam d’abelles...
L’últim, el pare del Llorencet, redolà per les escales amb tant mala fortuna que s’esbadocà el cap i allí quedà... En el seu temps s’havia casat amb noia fembrileta que no volia ningú.
Ell amb l’estigma que duia la família poc podia triar i un dia va llençar el topí a l’aire i no va pensar en res més que en poder enterrar la crossa de la seva engonal en un marge de carn mòbil, tenir descendència i veure si el malefici que arrastraven s’aturava.
El Llorencet seguint ruta empresa en la nissaga enterrà al pare ...i la mare.
Aleshores, baix els consells d’un venedor de cantis, pitxells, cossis i gibrells introduí un ritual nou en seva vida.
Matins i  vespres al rentar-se mans i cara – cosa desusada en el terme-, en el mirall de l’aigua veia els personatges que es creuarien en sa vida i descobriria quins amb bona fe s’apropaven i de quins  se’n devia apartar si no volia seguir els passos del predecessors
Ningú sabia aquest detall...
La lacra de les morts eren prou per que cap noia se’l mirés...
El gibrell l’aconsellà que de pagès res... Xofer... Si, d’autocars.
Ara als vint-i-cinc anys tenia un cotxe de línea a seves mans....
El seu passat, deia el gibrell que així s’esborraria, trencaria l’encís i al poc temps seria lliure
de les maltempsades  i faria vida com tothom.
S’havia fet l’amo del lloc i tothom, l’anomenava Llorenç.
-  Que podem pujar...?
- Que ens donaràs els paquets...?
- No arrenquis encara que en falten dos... Sempre tenen prou temps.
Deixondit, eixorivit és sentia i lliurat de la lacra familiar... Quin gran conseller tenia en el gibrell...
Al arribar a casa, sol, li faltava una parella, però el GIBRELL era el gran amic.

divendres, 15 de gener del 2010

Alícia - Carme


No semblava pas  que tingués  20  anys,  l’Alícia,   era  menudeta  i tenia  un  no sé  què  que li donava un aire  de nena.    No ho semblava  ni físicament  ni  tampoc  psicològicament.

No  estudiava  gaire,  ni treballava,  havia  deixat  el batxillerat  sense acabar  i ara  intentava  fer  un  Cicle  Formatiu   de  Tècnic en conducció d'activitats físiques i esportives en el medi natural sense cap mena d’entusiasme.

Però  això  tampoc   era  massa problema,   la majoria  de companys  tenien la mateixa  falta  d’entusiasme  que ella.  El problema  és que   en comptes  de  relacionar-se  amb  els nois  i noies de la seva  edat,  preferia sempre estar  amb  els pares,  avis,  tietes  i cosins i cosines.  Va  passar la nit  de cap d’any  a casa  la seva tieta,  que  la va convidar  una vegada més  a   la  seva  casa    de  la platja, sense  ni trobar  a faltar  el  que li tocaria  a la seva  edat.  Ballar  total  la nit,  o no,  però  amb  els  seus  amics  i amigues.


Després  de  Cap  d'any   va tornar  cap a casa  seva  en  cotxe  de línia,  i  aquest  va ser  un  dels  moments,    un dels  molts moments  en els  quals se  sentia  trista,  es va  posar  al  fons  de  tot  del cotxe  i amb  el cap repenjat  al vidre  de la finestra  v a començar  a plorar  en silenci.  Quan  se'n  va  adonar  l'autocar  era  buit i  un noi  jove  que  devia  ser  el conductor  li  tocava  suaument  l'espatlla  dient:


-  Ja  hem arribat...  ah! pensava  que dormies!  què  et  passa?   puc  ajudar-te  en  alguna cosa?



diumenge, 10 de gener del 2010

Avís important

IMPORTANT!

TOTS  ELS QUE  NO TINGUEU  ENCARA  LA INVITACIÓ PER A PODER PENJAR  ELS POSTS DIRECTAMENT  AL  BLOG,  ENVIEU-ME  UNA  ADREÇA DE CORREU PERQUÈ  US LA PUGUI  ENVIAR.  I així  podeu  programar  els posts  i  participar  amb  la màxima comoditat.  L'adreça  de  PI  és  la  següent:






Tampoc  és obligació... si algú  no vol fer-ho així,  em  pot  enviar  el seu escrit  per  correu  i ja el penjaré  jo. 

dissabte, 9 de gener del 2010

Calendari




Resum de les  normes  i calendari.


1.- Tots  hem de presentar  un  personatge  i un de sol.
2.-  De  seguida que ja   hi ha  personatges  presentats,  tothom els pot  fer  servir  i relacionar-los  amb  el seu.
3.-  Els  posts  han de tenir  menys de 400  paraules.  No hi ha mínim.
4.-  Es  respectaran els  torns  adjudicats  i  si algú  no penja  el seu post  a temps,  els  altres continuaran en el dia  que els  toqui  el torn.  (Recordeu  que es  poden programar,  si no us  va  bé el dia que us toca)  En principi  no es  podrà  recuperar  el torn  perdut,  però  si  que e s podrà  participar  en el següent  torn.
5.-  Us  avisaré  per  mail,  per  recordar-vos  la setmana que  us toca.
6.-  S'ha  d'anar llegit  la història  per  anar-li  donant  coherència.


Primer  grup.  Gener - Febrer:
Carme, Anton,  Arare, Cèlia,    Josep  manel, Coses 2, Elvira, Fanal blau i Glòria


El  cap de setmana  del 15 al 17  de gener:  Carme,  Anton
La setmana 18-24  gener:  Arare  (dilluns), Cèlia (dimecres),   Josep Manel (divendres), Coses 2 (diumenge)
La  setmana 25-31  de gener:  Elvira (dilluns),  Fanal Blau (dimecres),  Glòria (divendres),  Carme (diumenge)
La  setmana   1-7  de Febrer:  Anton (dilluns),  Arare (dimecres),  Cèlia (divendres),  Josep manel (diumenge)
La  setmana del 8  al 14  de febrer:  Coses 2 (dilluns),  Elvira (dimecres), Fanal Blau (divendres), Glòria (diumenge)
La  setmana del   15  al 21  de  febrer:  Carme (dilluns),  Anton (dimecres),  Arare (divendres), Cèlia (diumenge)
La  setmana 22 a 28  de  febrer:   Josep Manel (dilluns), Coses 2 (dimecres),  Elvira (divendres),  Fanal blau (diumenge)
El  dia  1 o 2  de  març  Glòria


Segon grup.  Març - Abril:
Striper, Laura,  Laura T, Mon,  Veí,  Vicenç,  Vidapervida,  Xexu,  Zel


Setmana  del  8-14  de  març:  Striper (dilluns o dimarts),  Laura  (dimecres  o dijous),  Laura  T (divendres  o dissabte)
Setmana del 15  al 21  de març:  Mon  (dilluns o dimarts),  Veí (dimecres  o dijous),  Vicenç (divendres  o dissabte)
Setmana  del 22  al 28 de març: Vidapervida  (dilluns o dimarts), Xexu(dimecres  o dijous),  Zel (divendres  o dissabte)
Setmana del 29 de març  al 4  d'abril:  Striper (dilluns o dimarts),  Laura(dimecres  o dijous),  Laura  T (divendres  o dissabte)
Setmana del 5 a  l'11  d'abril: Mon (dilluns o dimarts), Veí (dimecres  o dijous)  Vicenç (divendres  o dissabte)
Setmana del 12  al 18  d'abril:Vidapervida  (dilluns o dimarts), Xexu (dimecres  o dijous),  Zel (divendres  o dissabte)
Setmana del 19 al  25  d'abril:  Striper (dilluns o dimarts),  Laura (dimecres  o dijous),  Laura  T (divendres  o dissabte)
Setmana del 26 d'abril al 2 de maig:Mon (dilluns o dimarts),  Veí (dimecres  o dijous), Vicenç (divendres  o dissabte)
Setmana del 3  al 9 de maig:Vidapervida (dilluns o dimarts), Xexu (dimecres  o dijous),  Zel  (divendres  o dissabte)


IMPORTANT!
TOTS  ELS QUE  NO TINGUEU  ENCARA  LA INVITACIÓ PER A PODER PENJAR  ELS POSTS DIRECTAMENT  AL  BLOG,  ENVIEU-ME  UNA  ADREÇA DE CORREU  A:


personatgesitinerants@gmail.com

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons