divendres, 22 de gener de 2010

Biel

Biel transporta el mirall amb molt de compte, agafant-lo per la part del darrere i avançant lentament per l’habitació, envaint el silenci amb el so de la seua respiració agitada i la lleu fregadissa de la roba quan pren contacte amb la xapa de fusta que tanca el mirall dintre del seu marc. És alt i estret i l’ha mirat el temps just, abans de posar-li les mans al damunt, per adonar-se’n que rere les seues inofensives taques de minio, hi ha una realitat acumulada que pot xuclar-te sencer. Va amb molta cura perquè els dits no toquen el vidre glaçat. Li ho han advertit: si caus a dintre no podràs tornar. I això fa que avance amb moltes dificultats. Sua a dojo i el cor li batega fortament. El metge ja el va avisar que a la seua edat no podia fer grans esforços i el mirall pesa un món. Li sembla curiós com, després de setanta-dos anys, la vida, en lloc d’acumular energies, va buidant-lo, i el fa sentir amb desmesurada crueltat el pes de la gravetat de les coses. Quan ja és davant la porta d’eixida, recolza el mirall a la paret per descansar un mica. Obri amb precaució la porta i surt carregat al passadís. Encara que hagués volgut no l’haguera pogut sentir aproximant-se. És el que té el calcer de les infermeres, que xiuxiueja indiscretament pels rajols del pis acabats de polir. Però el terra del passadís està cobert d’una estora gastada que ha silenciat traïdorament la seua presència. “Per l’amor de Déu, Biel, on se suposa que vas amb això?”. El mira com si es tractés d’una criatura entremaliada. “Ara no pots eixir de la teua habitació —l’adverteix— així que descarrega aquesta andròmina i torna-te’n per acabar la teua migdiada, que ja saps el que t’ha dit el metge”. La infermera fa el gest de voler agafar-li el mirall. Biel sap que ha d’actuar ràpidament. Prem fort amb els dits el marc i, com si es tractés d’un escut, empenta la infermera que mira d’aturar el cop amb els avantbraços. Després el passadís sencer desapareix rere un esclafit de llum brillant, encegadora, com el d’un rellamp de tempesta. “ —pensa el Biel tancant els ulls per protegir-se— en acabant la trauré d’ací, ara tinc que aconseguir arribar al carrer”.

7 comentaris:

  1. I aquest Biel és parent de l'Alícia? és potser el seu avi? o és un tiet perdut del Fabrizió...o és un amic del pare del noi conductor d'autobús?

    ResponElimina
  2. Encara que sigui a les fosques, aquest personatge dóna uns reflexos que enceguen...

    ResponElimina
  3. Em sembla que ens donarà feina, aquest Biel! Ja ens veig a tots dins el mirall...

    Un personatge que segur que aportarà moltes coses...

    ResponElimina
  4. Quants mirallets escampats reflectint... Em sembla que la màgia ha fet que és vegin milers d'infermeres que jeuen com si tot estès fet... Si han de pagar tants sous... pobra clínica se'n anirà a fer basques...Ai, Biel, que portes la perdició al negoci... Xafar el mirall i ara on es miraran els que tot ho miren...Segur que el Llorenç n'agafarà uns quants de miralls per si el necessita per l'autobús. I ara que reflexiono, trencar un ... porta bona sort?Anton.

    ResponElimina
  5. A mi em sembla que no és bon auguri, miralls trencats, bocins d'una mateixa realitat i una sola "neura" fugir, però no sembla que indefinidament, tornarà en cabat, però què hi ha al carrer? què necessita fer? quin és el seu desfici? Potser només necessitava fer un cigarret... però potser és alguna cosa que el neguiteja de veritat, de vida o mort!

    ResponElimina
  6. Ui, el Biel... em sembla que pot ser interessant observar-lo... de lluny! :-D

    ResponElimina
  7. Sempre s'ha dit que cal anar en compte amb els miralls...
    I el Biel de qui vol fugir? d'ell mateix?
    Un personatge ja es veu que itinerant i molt més...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons