vella i trista, desconhortada,
el poema feixuc de mots, em sento
amb les mans àgils i el cor pesant.
I jo qui sóc? sóc una mà o les dues...
que volen cap a la trobada dels mots...
O aquest cor que ensopega
caminant per les trinxeres de la pena.
Jo no sóc res,
més que un cor perdut que abans bategava.
Ja s'ha aturat.... Del temps de vetlla
queda l'esguard, però no mira.
