vella i trista, desconhortada,
el poema feixuc de mots, em sento
amb les mans àgils i el cor pesant.
I jo qui sóc? sóc una mà o les dues...
que volen cap a la trobada dels mots...
O aquest cor que ensopega
caminant per les trinxeres de la pena.
Jo no sóc res,
més que un cor perdut que abans bategava.
Ja s'ha aturat.... Del temps de vetlla
queda l'esguard, però no mira.
Finestres de vent,
ResponEliminaespais sense aturador
ens observen des de la vigília
de demà.
Fita
Molt bonic el teu poema, Xavier... Espais sense aturadoe, m'agrada molt, és molt suggeridor.
EliminaCom façanes malmeses pel pas del temps. El vent erosiona, les humitats es filtren i el sol recrema.
ResponEliminaMiro de conservar l'estructura que em definia abans, preservo que res no la malmeti en un intent fallit; i em desfaig. S'esmicolen, molt a poc a poc, les parets que recobreixen l'ànima.
Segur que les persones preservem l'estructura... Si l'ànima es despulla de proteccions potser és l'hora de mirar-la de prop.
EliminaHem d'anar a buscar mots, amb el cor ben lleuger...
ResponEliminaEls mots els anem a buscar amb el cor que sigui, no ens en sabem pas estar...
EliminaHem de fitxar en Xavier per a la propera tardoral poètica... ;-)
ResponEliminaMaquíssimes les dues últimes línies, Carme, tot i el desconhort. Un petó i un Google +.
Gràcies, cantireta... Un petó de tornada.
EliminaHem de fitxar el Xavier pel 5 de juliol!
ResponEliminaAquesta finestra al buit realment no mira.
Quan estem buits no podrm mirar bé
EliminaPrecios
ResponEliminaGràcies Pakiba
EliminaMolt bonic, i trist.
ResponEliminaSí, ha sortit trist, no sé si perquè el poema d'origen, el de Vinyoli, també era trist... o només és cosa meva.
Elimina