RES

Quan feia, rica d’infància, a clar de nit,

volar la imaginació i somiava,

mars blaus i encalmats per al trajecte,

camins plaents per fer en companyia,

terres acollidores per descobrir;

no sentia llavors, anys han passat,

aquesta foscor, en la pobresa del meu present.

M’engoleixen onades en l’anar i venir d’un mar furiós,

aigua tèrbola de profunditats remogudes,

empasso glops amargs en l’intent d’emergir,

respiro aire que ja no m’oxigena.

Emprenc el tram feixuc  amb pas solitari,

d’un camí on tot és conegut i repetit. I cansa.

I miro enlaire, cau damunt meu la nit.

No queda res d’allò que somiava.