dimecres, 9 de febrer del 2011

Delícies plumígeres

[intentant seguir la zel]

Nissaga de piuladisses
Lliures, joiosa alegria
Que escampa la llum del dia
Entre les verdes bardisses.

Somric a la vida en constant ball,
A la font muda que regalima
Fins a les llambordes i, degotim a
Degotim, l'aigua esdevé mirall.

I sóc home i inhalo l'oxigen,
I m'adono de la lleugeresa
Dels núvols, majestàtics,

De la carícia suau d'extàtics
Paratges que m'envolten, bellesa
De la Natura, del nostre origen.



d.

estranger

enmig dels xiscles menuts,
que silencien tronades,
amagat enmig l’estol,
s’ha camuflat l’esparver,
-afamat, pobret i sol-
doll d’amoretes, piulades,
plomes estarrufades,
-que li encomanen consol-
ha oblidat a temps, per sort,
quina és la seva nissaga,
integrat
s’ajunta al vol
.
(seguint les volades de l'Elfri i la Carme)

Abraçada de sal...
















Intent de seguir a Elfreelang.


Les besades de vegades

són com les gavines

i se’n van mar enllà.

Però malgrat la distància

queda la presència d’un

vers mut entre els llavis.

Entre mar i mar

hi ha el viatge,

la boira que només

la travessa el far,

i l’onatge amb una

abraçada de sal...

onatge

Orenetes xisclant en silenci

Volo darrere una oreneta en silenci
xisclant l'espai íntim que ens separa
delimitant amb abraçades un centímetre
de pell estremida de pell i de plomes, i ales.
Sóc au i xisclo i volo mentre callo i beso
el bes és la paraula que trenca en el núvol
i arrenca gotes d'aigua tendres  que embolcallen
les nostres ales leses d'amor aeri...
Filigranes es dibuixen xisclant en silenci
noms i mons entrellaçats amb mans sense estrènyer
Volem lliurement silenciant la tempesta
llampeguen xiscles menuts i besades.
( segueixo les orenetes de la Carme)

Xiscles d'orenetes


Volant  darrere 
els xiscles  d'orenetes,
de tant  a prop,
o potser sota  un arbre protector
jo t'assajo i t'estimo.

Cerco la paraula que ens cal,
perquè llisqui per tu
com viatja un bes,
des  de la pell,  endins

Paràbola

[intentant, més maldestrament que una altra cosa, seguir en Jordi Dorca]

I l'estigma ens vulnera, com un Déu
Que, en el silenci del badiu, calla
La paraula que ens cal per la batalla
Contra els quatre elements, i és breu

El temps quan ja no ens queden més nits
I la set i la fam són una mortalla
Per a la gola, l'horitzó arran dels dits.



d.

Sang vençuda





Del foc tan breu i del lent conjur.
       Com paraula antiga o diamant de pluja.
           Jo t'assajo i t'estimo,
   car ets meva 
           com sang vençuda
                 d'un Déu que ens vulnera. 





[seguint Deomises]

Eres vers

Foto: detall d'una vitrina. Casa- museu Kavafis
Alexandria, Egipte




(seguint les paraules de Deo)

Eres vers d'un vell poema,
eres mot d'esclat a una novel·la,
eres veu, eres lletra,
eres sospir d'asteroide amb estela
i alimentaves cada jorn
la musa assedegada d'un poeta...

Màscares

[intentant seguir i amalgamar en Jordi Dorca i la montse]

Màscara o bena
O potser el mateix viure?
I alimentaves
Cada jorn amb la pròpia
Sang, alba fugissera.



d.

Antifaç






Bena, 
fita'm, aclapara'm,
talment una ombra.

I escolta'm,
si pots,    
cambra fosca d'antifaç.   


[seguint Fons d'Armari]

MÀSCARA




Descobreix-te,
ulls cecs dins la màscara,
d'ardent desig.

Vertical






Vertical la dansa.
I drecera del riu.

Esmolada deu.  
I brama d'ardent desig.


[seguint les traces de la Cèlia]

DANSES DE L'AIGUA


Fot. Cèlia (El Francolí)
Danses de l'aigua,
pessigolles dins dels ulls.
El riu al mar!

Penell de llum






Penell de la platja,
penell del vent,
i franc horitzó d'aquells ulls,
humits de tardor,  
que a la meva llum vindrien.  


 [seguint Deomises]

Dàrsena

[intentant seguir els trenets d'avui de l'Anton, amb la musa refredada]

Agafo, entre les mans, la terra que besa
Les arrels dels arbres, mentre la bressa
La brisa amb cabells d'herba i d'espera.

No hi ha més joia possible que la primavera
Quan l'escuma esmenta el teu nom, fressa
De la mar quan les roques retenen l'escomesa,
Arran de sorra, de l'onatge, penell de la platja.



d.

HE FIXAT ULLS EN TEU BLAU... roda poètica febrer 11


9 -2 – 11



seguint a FANAL BLAU.
.....
He fixat ulls en teu blau,
aigua que compassa camins...
Veles que es renten...
Escuma en brogit allargassat.


Sento pessigolles als peus
quan rellisques en mi i la sorra
i tornes a marxar reculant...
Carícies d’amant que no gosa
despertar la terra que besa.



Fragmentària

[intentant seguir la Carme, abans d'allitar-me]

En la llum m'enxarxes
Amb la conxorxa de peixos
Que ondulen l'aigua, la mar.

I, quan torna la foscor, marxes
Com qui s'alimenta d'esqueixos
D'un arbre de fugisser atzar.

M'arreles al cor un tros
De tu cada dia, perquè l'enyor
Sigui necessari per a sobreviure
En un món on m'emparin els teus braços

I tinc somnis de mosaic quiet capaços
D'ajuntar tessel·les d'un somriure
I cantar a la puresa pel teu amor,
I inventar la figura del teu cos.



d.

Xarxes  de llum
sobre els peixos que dansen
claror i llibertat.

Pinzellades


Pinzellades calmes de blaus-verds transparents.
Brogit marí i compassat en una direcció,
giravoltant com en una dansa elegant i amorosa.
Mentre la mirada ens fa pessigolles.

(seguint la Isabel)

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons