Bernat
Va fer una darrera llambregada al seu voltant des del centre del menjador, ara buit, abans de pronunciar la frase definitiva:
—Me la quedo.
El venedor va assentir amb el cap i li va allargar la mà, en senyal d’aprovació.
—Heu pres una bona decisió. Queden poques cases com aquesta al poble.
En Bernat feia dies que buscava un racó com aquell. Amb quatre habitacions, un bany i cuina complerts, sense necessitat de reformes i on li demanaven just la xifra que ell s’havia fixat com a topall. I tenia un jardinet al darrera! Tot i que el sou de representant de productes farmacèutics era prou ostentós, amb el que havia de passar cada mes a
—Això espero... —va assentir.
S’havia acabat això de dormir als hotels i a casa els amics. Que la feina li quedés a poc menys de mitja hora en tren; i que l’estació estigués a cinc minuts de la nova casa l’havien ajudat a decidir-se. Això i, perquè negar-ho, la visió de la veïna de la casa del costat que li va sortir en pitjar el timbre.
—Hola, venia a veure la casa...
—No. T’equivoques. Aquesta és la meva. La que es lloga és la del costat. No ets el primer que s’equivoca. Ja hem dit a l’ajuntament que posin els números nous, però som lents, aquí al poble...
Ara, si se la quedava, ja sabia a qui podria demanar-li la sal o els ous. Aquell somriure l’havia captivat.
En sortir, i mentre el venedor de la immobiliària tancava la porta del barri amb clau, no va poder deixar de fer una mirada a la bústia de la casa del costat. Hi va veure un sol nom escrit: “Eulàlia Miralpeix”.
—Anem. Ah! Aquí davant viu el fuster del poble. Té el taller dos carrers més avall. Li ho dic per això que m’ha comentat dels mobles que es vol fer a l’estudi...
—Bé, d’acord. Ho tindré en compte.
—Fem un cafè al restaurant d’aquí al costat? —va fer el venedor.— Com que estava segur que se la quedaria, ja duc els papers preparats. Els signa i llestos.
Mentre s’hi apropaven, van passar per una casa d’aire modernista amb uns esgrafiats a la paret que cridaren l’atenció d’en Bernat.
—És la casa del metge, en Bartomeu. Li diem pel nom, aquí—va dir sol·lícit el seu acompanyant. I afegí: Em sembla que ha estat a tots els parts de les dones del poble...
—Un metge i un fuster al mateix carrer! Ara només em faltarà saber on són el forn i l’estanc.
En ser davant la porta del restaurant van deixar passar primer un jove que en aquell moment hi entrava. Era hora de dinar, i van atansar-se a l’única taula que restava lliure. El jove que els precedia va palplantar-se a la taula del costat. En Jofre va atendre la conversa inicial, estranyat per la cara d’astorament que feien els comensals que hi eren asseguts. Una dona envermellida presentava al nouvingut: «És en Raül, fa sis mesos que ens coneixem i ens en anem a viure junts.»
En seure van demanar dues cerveses.
—Heu de deixar dues mensualitats a l’avançada, ja ho sabeu, oi?
—Si. No pateixi.
—Teniu mainada, vós? Ho dic perquè veig que la casa és prou gran per vostè sol...
—Sí dos nens. Son petits. Viuen amb la mare a ciutat. Així ho va decidir el jutge.
—Vaja, no volia ser indiscret, perdoni’m... Ja.. El matrimonis... Jo en tinc una, de filla, ja gran,
—Ara, no gaire, la veritat... Per cert, abans que se m’oblidi. Hi ha alguna benzinera a prop?
—Sí, en sortir per la rotonda de dalt, al final del poble, la veurà. La duu en Pitus; bé en Josep Maria; és el meu sogre. Una institució al poble. Qualsevol cosa que vulguis saber-ne, ell n’està al cas. Per cert. També ven diaris i pa, si vol...
—Ja veig que aquí tothom es coneix...
—Als pobles, ja se sap...