Esguards riallers

És la vostra mirada

creadora dels colors

que cada dia acotxa la vida.

Suau carícia

de profunditat clara i ferma.

Com rialla entremaliada

dels infants.

miralls de tu

miralls de tu, que quan et miro,

se'n va sencera la tristesa

i tinc una galàxia al fons de l'iris

d'on neixeran mil móns possibles...

.

(seguint totes les mirades)

Mirar-te els ulls

Mirar-te els ulls
esdevé un màgic tresor.
Somriure sempre.

(seguint i seguint el poema de la Carme)

Diàlegs

Diàlegs  de mirades

més  enllà  de  cap paraula.

La veu  modulant  

tons flonjos  i manyacs

encara més enllà de les paraules.

 

Les complicitats:

dels  dits  als  riures

dels  mots  més  precisos

fins al silencis compartits

eloqüents com els  paraules.

Acullo la veu de l'esguard

Acullo la veu de l'esguard,

o l'esguard i la veu que em somriu

des fa tant temps.

Pretèrites mirades, retrats de presència amatent

-i les complicitats als ulls-

davant del món.

Present d'avui i l'avenir,

que ens anirà afegint arrugues dolces al rostre

que no ens amagarem.

(seguint la Isabel)

Amb la veu a l'esguard

(seguint Rafel)

Som plecs a la roca,
som núvols de pas,
som baladres a l'aire,
som la lluna allà dalt,
som llums d'artifici
amb guspires al mar.

Som brins de natura,
som ulls avesats
que signem manifestos
amb la veu a l'esguard...

*

Sortir de l'esvoranc

Els esvorancs esdevingueren mans
dibuixades en plecs a la roca.
Metamorfosi tel·lúrica
reviuen ànima i pedra.
Serra les dents sense defallir,
mentre pols i vents amaren l'esforç.
Fent de bell nou,
sobre un blau llençol,
una abraçada gris pètria i etèria.

( Seguint Deomises)

Tragèdia a la intempèrie

[evidentment, seguint la zel]

Per saber que t'he tingut, he hagut de perdre
La màgia de la matinada besant-te i explorant
Cada centímetre de la teva nuesa, el repòs
De vetllar-te les parpelles mentre dormies.

I el desig per escriure't versos a la pell
Es difumina, fins a dissipar-se, en l'amalgama
D'hores d'isolament, en l'aiguabarreig de llot
I de plors que ofega l'esperança del retorn.

I no calla aquesta veu malenconiosa; em parla
Amb insistència, mots penosos i tristos perquè
Sigui capaç d'omplir aquesta buidesa deixada
En cada solc del meu cos, en el sord batec.

Per saber que t'he tingut, les mans esdevenen
Esvorancs que ja no retenen el pes de les pedres.


d.

baobab

crema abrusador el sol del migdia
fugir és impossible,
rebre’l impensable,
acollir-lo és morir socarrat com la terra erma...
.
només tu, i el teu inmens poder
com un baobab a la sabana de la vida
em guardes embolcallada amb els teus braços
de totes les intempestives tragèdies
quan s’acosta el capvespre de qualsevol dia
.
tu, el meu recer i la meva font.
el meu far d’Alexandria.

.

(seguint deomises i montse)

Efervescència instantània

[seguint la montse]

Nits de tempesta,
Vides plenes de pluja
Que ofega els somnis.
Tindré l'efervescència
De l'instant quan no pugui

Esquivar el sol amb l'ombra?
Xardor endins de les venes
Que impregna els dies
Amb brins de l'encanteri
Del pleniluni.


d.

FINAL D'ESTIU

Llarg per alguns
i per altres curt.
Contrast entre qui vol sol
i qui busca l'ombra.
Radiant com una tarde calorosa
i convuls com una nit de tempesta.
Alegre com la cançó que sona
i trist com l'adéu a l'amic.
Final d'estiu
barreja de somnis, records i oblits,
amb plenilunis
i nits a la fresca.

Interrogatòria

[seguint l'ElviraFR]

He somniat en preguntes que m'interrogaven
I no sabia fins quan hauria de respondre
Mentides i fal·làcies per no saber què dir.

M'he endut amb mi la pell, imperdible com
L'ombra que em segueix pertot arreu, melangia
Per allò que ha nascut amb mi i que he perdut amb tu.

He sentit que el naufragi és l'opció més factible
Per poder viure amb esbossos d'una existència
Que fa aigües abans de conèixer el rumb obligat
A seguir, abans que la brúixola indiqui nords o estius.

I despertaré, adolorit i més cansat del compte,
Desorientat, amb els maldecaps encara intactes,
I sabent que la banda dels llençols que ocupaves
Seguirà òrfena fins que el doll de llàgrimes s'aturi.


d.

Cistell de preguntes

( tot seguint l'Anton...)

Cal omplir el cistell amb la lluna rodona?
cal que fem volar coloms amb el dit aixecat?
cal que calgui respondre on anem , d'on venim?
Duc el sarró ple de interrogants i silencis, verbs,
noms i altres peces per endreçar a les butxaques...
Cal  saber on van a parar els punts suspensius?
Cal buidar els racons de teranyines, escombrar records?
Cal emplenar el cove amb plenilunis d'estiu les nits de fresca?
Cal caminar per camins de versos, de puntetes i amb somriures?
Cal perdre bous i esquelles per viaranys estranys?
Cal fer net per tornar a embrutar?
He trobat un cistell ple de fruita inquisitiva....
li he clavat el queixal a la nansa
i enlloc de respondre'm
m'ha preguntat: cal ?

EN EL SEU CAMÍ.... seguint ,,,//foto google imatge

26 -7 -10

En el seu camí

Com en camins d’altres

Hi havia cants de tot.

D’oreneta riallera,

del pardal lladregot,

del rossinyol que sols canta

del capçot que s’encanta

del pit roig orgullós,

del reietó ... de la fumada...,

de la pastorella..., del mussol...,

de la becada..., del corb...

.........................................................

Les rateres parades a espera

Feien forrolla

en qui camina encantat

I tot s’ho creu

I manifesta el que li diuen

Com si ell ho hagués descobert...

I l’esperonen per que repeteixi

I faci amb altre patxia

Adeptes de badomeries

I desconcerts,

Per que la bola petita

És faci gran i de pes...

.....................

Escolteu l’ocellada,

Les figues ja maduren

A veure qui omple el cistell ?

ABOCA'T ALS PÈTALS

Aboca't als pètals dels meus ulls

i digues-me, bon amic,

si encara hi són les petjades

d'aquell infant de la Vall.

És que em costa trobar

la difícil consistència

del tacte de la rosella.

LES TEVES PETJADES

(tot seguint a Fanal Blau)


Les teves petjades decidides
que fan camí i no s’aturen,
que porten pressa i fan eixida
d’entrebancs i desmesures.

Línies blanques del cel

Línies blanques del cel

que fan camí i no s'aturen.

Sinergia del temps.

(seguint la Isabel i la Carme)

Si no puc caminar

 Si no puc caminar
per la matèria fosca
per descobrir misteris de l'univers...

Caminaré  per la llum
d'un capvespre de calma
cap on em guien els teus  ulls
per abastar els misteris
de murmuris  i anhels.

Caminaré pels records,
pels  secrets compartits
i per les  línies blanques del cel
en equilibris  desconeguts
per camins ignots.

Caminaré per indrets
inexplorats  pel pensament
on cada  dia hi ha sorpreses
i  mai res  no queda immòbil.
Caminaré  en tu i en mi.

Si pogués caminar

(seguint les petjades de Gabriel)


Si pogués caminar
per la matèria fosca,
pels quarks abans de ser àtoms
per tota la opacitat antiga
i la llum posterior,
font de tanta i tanta transparència...

Si pogués caminar
pels no-límits de l'univers
per l'expansió còsmica
o la infantesa de les galàxies,
pel pols d'estels de després
o per les òrbites helicoïdals
d'ignots i encara anònims planetes.

Si pogués caminar
per la cara oculta de la lluna,
pels raigs, pel foc del sol,
per tanta ondulació sonora,
per tants cofres que la física obre,
us explicaria sorpreses de l'espai
i certes meravelles dels grans temps,
de la gravitació o d'altres mons paral·lels.

Si pogués caminar.


[Poema escrit veient el programa "Redes" d'avui]