inventari

M’arrossega el somni 

vençut d'esperança. 

M’arrossega la vida 

que, a més, no m’abasta. 

M’arrossega el teu nom, 

que faig servir de comiat. 

M’arrossega la pau de Déu. 

Res més no em manca.

esvaint-se

Des dels llavis closos

de debilitat

aboques paraules llunyanes.

Un filet de tu mateix,

com el solatge

del fons de la butxaca

del teu davantal de filadora

que espolsaves al terrat

tots els capvespres.

Ara 
tots el dies

són hui.

A Machado, humilment...

Caminaire,

no hi ha camí.

I no m’importa

acurtar les meues passes

per caminar a la teua vora,

si això implica que mai

no ens hem d’aturar.

viatge

Ja no sé què és el que més t’erosiona:

si la fregadissa de vidre de l’existència;

si els meus dits al llegir-te, incansables, la pell;

si la llum que et transita;

si les meues mirades deleroses;

si l’ombra solemne que et segueix les passes;

si els meus llavis tastant la teua nuesa...

Et confesse que la teua metamorfosi no m’afecta.

Se’m torna cada vegada més plaent la travessia,

de creuar amb tu la vida...

benvingut, de nou

Quin goig que la vida

et mantinga en el seu seguici,

en el corrent de les coses menudes,

com un vidre més

en el calidoscopi dels quefers quotidians!

Portes al fardell un llarg inventari

i enredades en la seua tela,

com una eura als murs ombrívols,

un munt de promeses inabastables.

La vida sencera ha ensinistrat els teus gestos.

Ha sabut omplir-te de tendresa

els espais de les abraçades.

I fer sonar la veu encara

amb alguna nota mullada d’utopies antigues,

no deixant-te abaratir els somnis.

Potser la llista siga incompleta

i fins i tot desordenada.

Però humanament inevitable.

Quin goig que la vida et permeta la memòria

de totes les quimeres!

El poble, la terra, el país...

l’existència necessària.

No te’n falten de ganes

d’albirar el món,

de continuar teixint el viure,

de creure que,

si tu ets en aquest corrent,

és perquè encara es pot beure

de l’aigua de l’impossible.

Benvingut de nou a la vida!

etern epíleg

No sé si dec renunciar a fer la puntada definitiva

que tanque la ferida que et creua,

com el senyal del ramat de propietat inqüestionable,

la pell del pit de la que fas bandera.

Qui recorda a la sang vessada la drecera

que va perdre pels camins de la memòria?

Cada vegada que em parles de la desfeta

em fas botar del solc de vinil

per fer-me cridar amb la veu trencada dels vençuts.

Qui ens traurà del patrimoni de l'esclavatge?

Qui ens assenyalarà l’horitzó que ha de parir

una nova albada?

Estic cansat de subjectar

la vella baula de la història...

infern

Perquè visc, et venero.

La teua sola presència genera,

en el pecat d’idolatrar-te,

una infinita i plaent condemna.

efímer

Així viatgen els meus propòsits:

entre el gel i el foc,

un equilibri primari

que em sovinteja els gestos,

que em pren la gana,

que em buida.

Tots els somnis em caduquen

perquè el destí

sembla haver-los escrit

en una taula de gel

tocada de primavera.

Impotència

— Sra. Clarademunt! Què li passa alguna cosa?
La Bruna mira de fer-la entrar al bar. Els ha sorprès el seu posat d’abandonament i llunyania. La mirada perduda. Fins i tot sembla que parla, una lletania fluixa, quasi imperceptible, movent els llavis.
— Sra. Clarademunt, sega amb nosaltres, sis plau.
La dona mira fixament la tieta Cleo des de la porta. Bruna se n’adona i intenta agafar-la del braç, animar-la a entrar definitivament al local i aconsellar-li que es prenga alguna cosa.
— Jo l’estimo... l’estimo... però...
I sense que la Bruna entenga ni puga fer-hi res, la sra. Clarademunt fa mitja volta i desapareix, amb el rostre entre les mans. Bruna roman uns instants mentrimentres l’observa caminar, allunyant-se. Després torna a dintre.
— Què ha passat? Era la sra. Clarademunt, veritat? Semblava trasbalsada per alguna cosa— diu l’Alicia.
— Des de fa un temps ençà està una mica rara. De reüll l’observe, mentre arranque brosses del seu jardí. Sembla capficada en alguna cosa...
— Acabarem tornant-nos boges en aquest poble!— exclama Alícia fent un glop del seu tallat.
La tieta Cleo no diu res. Juga amb la cullereta amb una artificiosa indiferència. “Si no fórem a aquest poble...”, pensa.
— Us heu fixat en aquell home que beu cognac a la barra amb aquell mirall a la vora?— diu l’Alícia de sobte.
I com si aquest l’hagués escoltat, deixa la copa buida d’un glop, escampa un grapat de monedes a sobre del taulell, agafa el mirall i surt del local. Però al llindar mateixa s’atura i les mira. Aquell somriure misteriós que els adreça s’esvaeix rere el llampec que surt del vidre de l’espill.

El mòbil de l'Alícia

records

Biel recorda perfectament aquell primer estiu de novençans: les mans de la Marta, acaronant el seu cos nu, tots dos asseguts al llit, els llençols rebregats per la batalla d’estimar-se, mirant les seues imatges de joia reflectides en un ample mirall que presidia la petita habitació de la pensió que havien llogat. Biel mirava el reflexe de la Marta, la seua Marta, fascinat per les espurnes que llançaven els seus ulls, amerats de desig. “Tant de bo fos sempre així!”, digué amb un fil de veu. La Marta el lliga amb els seues braços i recolza la galta a la seua esquena, com per escoltar-li el ritme del cor, mentrimentres diu: “En algun lloc sempre serà així”. Biel somriu amb escepticisme, descregut de mena com és. “No hi ha més lloc que aquest, Marta, ni més temps que el que ara ens bevem amb deler”. Ella, sense abandonar el seu posat de placidesa, mira de convertir-lo al món del seu imaginari. “Com eres, Biel! Sempre hi ha un lloc on s’eternitzen els nostres gestos, les nostres paraules... Un lloc que és reflexe d’aquest i que ens conserva, joiosos, imbatibles, perfectes, sobre les fragilitats de l’existència... Fixa-t’hi, en el mirall on som ara! Mira’ns, tant plens, sobre les seues aigües mercurials i insòlitament plàcides! Allí som per sempre! Fins i tot quan ací no ho som...” Recorda, Biel, de quina manera les paraules de la Marta es filtraren pel seu cos, vibrant i rebotant entre els racons del seu interior somort. I com li encomanaren aquella fe absurda pels indrets impossibles, a recer de la trencadissa que imposa el temps sobre totes les coses. Ho recorda perfectament ara, allitat davant del mirall que té a l’habitació de l’hospital psiquiàtric, el mateix d’aquell estiu, que van aconseguir emportar-se per damunt de l’obcecació del seu propietari i que aquella infermera, la Tina, quasi fa miques mirant de barrar-li el pas amb la seua determinació... Fa una estona que el metge busca la manera de fer-se escoltar: “Biel, hem crida’t la seua neta Alícia. De fet suposem que ja ve de camí. Insisteix en emportar-se’l a sa casa. No vol que vostè mor... que vostè acabe ací els seus últims dies.” Llavors, el Biel mig somriu i sense mirar-se’l diu: “Potser quan mori siga definitivament a l’altre cantó, on tot és per sempre...” Però el metge no l’entén. Ningú no pot ja entendre’l. Fa temps, dençà de la mort de la Marta, fa dos anys, que només balbuceja coses inconnexes que només prenen cos al seu enteniment falcat en el passat. El metge s’incorpora, com decebut, prem el botó d’un petit aparell de comunicació i diu: “Diga-li a la Tina que prepare els papers. Realment no es pot fer res més ni millor per ell”.

Indecisa

Biel

Biel transporta el mirall amb molt de compte, agafant-lo per la part del darrere i avançant lentament per l’habitació, envaint el silenci amb el so de la seua respiració agitada i la lleu fregadissa de la roba quan pren contacte amb la xapa de fusta que tanca el mirall dintre del seu marc. És alt i estret i l’ha mirat el temps just, abans de posar-li les mans al damunt, per adonar-se’n que rere les seues inofensives taques de minio, hi ha una realitat acumulada que pot xuclar-te sencer. Va amb molta cura perquè els dits no toquen el vidre glaçat. Li ho han advertit: si caus a dintre no podràs tornar. I això fa que avance amb moltes dificultats. Sua a dojo i el cor li batega fortament. El metge ja el va avisar que a la seua edat no podia fer grans esforços i el mirall pesa un món. Li sembla curiós com, després de setanta-dos anys, la vida, en lloc d’acumular energies, va buidant-lo, i el fa sentir amb desmesurada crueltat el pes de la gravetat de les coses. Quan ja és davant la porta d’eixida, recolza el mirall a la paret per descansar un mica. Obri amb precaució la porta i surt carregat al passadís. Encara que hagués volgut no l’haguera pogut sentir aproximant-se. És el que té el calcer de les infermeres, que xiuxiueja indiscretament pels rajols del pis acabats de polir. Però el terra del passadís està cobert d’una estora gastada que ha silenciat traïdorament la seua presència. “Per l’amor de Déu, Biel, on se suposa que vas amb això?”. El mira com si es tractés d’una criatura entremaliada. “Ara no pots eixir de la teua habitació —l’adverteix— així que descarrega aquesta andròmina i torna-te’n per acabar la teua migdiada, que ja saps el que t’ha dit el metge”. La infermera fa el gest de voler agafar-li el mirall. Biel sap que ha d’actuar ràpidament. Prem fort amb els dits el marc i, com si es tractés d’un escut, empenta la infermera que mira d’aturar el cop amb els avantbraços. Després el passadís sencer desapareix rere un esclafit de llum brillant, encegadora, com el d’un rellamp de tempesta. “Bé —pensa el Biel tancant els ulls per protegir-se— en acabant la trauré d’ací, ara tinc que aconseguir arribar al carrer”.

La senyora  Clarademunt  de Coses 2

Roda poètica 2009

30 dies

15 participants

131 poemes

1.841 visites

moltes complicitats i encara més somriures.

Gràcies a tots, una vegada més.

Mirada per Josepmanel

No sé què he vist al profund dels teus ulls
que ara camine, esmaperdut,
com si hagués fregat el cel

amb la punta dels meus somnis.

Preguntes del Josepmanel

Quin xiquet em va omplir les mans
amb la difícil grafia del destí?

Algú pot veure els desitjos
que em pugen per l’esquena?

Què falla en la memòria de la sang
quan es vessa més enllà dels seus camins?

Qui guarda els records de la infantesa?
On paren amuntegats?

Quant de dolor hi ha
en una queixa reprimida?

On va la vida
quan jo li done l'esquena?

No és una crueltat inútil
que la veu de la guitarra
siga a la punta dels meus dits?

On és l'equilibri entre el breu amor
i el llarg i innecessari oblit?

Batec de Josep Manel

Duc un amor envellit

enredat en el meu ventre

com un estrany presagi,

que amb les seues besades de sal

m'empeny per la ruta de l'oblit...

Mestre "mut"

Valentí Furió mai arribà a entendre perquè el motiu de la seua feina, mestre de la república, tingué que portar, per afegitó, la seua ruïna. De caràcter bonhomiós i conversa interessant, impartia les seues classes amb certa solemnitat sacerdotal. Tant era així que, quan s’hi trobava al bell mig d’una de les seues exposicions verbals, aturava el més mínim intent d’interrupció o de distracció cridant ràpidament: mut!, per refer el silenci i no perdre el fil del que deia, el que li valgué el malnom de “mestre mut” amb el que se’l coneixia al poble. Malgrat que mai no va agafar compromís amb altres principis que la llibertat de pensament i el delit per la ciència, es conreà l’enemistat de certa gent, els ben pagats de l’amo i cacic del poble, a la que sempre els treia raó i els deixava a l’altura del betum amb les seues contundents rèpliques. Una vida que completava amb una plàcida existència en la casa, d’estil modernista, del carrer estret del poble, amb la seua dona i el seu fill.

Però els escamots que s’hi formaren acabada la Guerra Civil l’assenyalaren ben prompte i fou acusat de roig i descregut. Malgrat els precs de la gent que el coneixia bé i sabia que aquell lliurepensador era més bo que el pa, un matí humit i boirós el portaren a empentes i cops de fusell fins el mur que envolta el cementiri on, després de la benedicció del mossèn, el cosiren a trets per a després reballar-lo en un clot. A ell i una dotzena més dels que anomenaren traïdors. Així i tot eren no pocs els qui pensaven que, rere aquella aparença de justícia política, hi havia una terrible enveja. De fet la casa de Valentí Furió acabà formant part del patrimoni d’un conegut falangista a qui tothom dóna com a responsable directe de la fi del pobre mestre. La dona i el fill de curta edat foren foragitats del poble, amb una mà davant i l’altra darrere, la mateixa nit de l’afusellament. La por, principalment, feu que ningú no els donà l’auxili que per caritat mereixien. Ningú no va saber mai on anaren a parar ni que fou de les seues vides. Ningú fins que el Josep Maria, per boca del seu empleat a la gasolinera, s’assabentà, esbalaït, que el fill de mestre mut havia tornat al poble. I segons ell mateix havia dit, tornava a per allò que era seu.

Preocupació

— Josep Maria, he de parlar amb vosté. —El metge el mira amb un posat tan greu que no pot evitar que els budells li recargolen dins la panxa.
La cafeteria és mig buida a aquella hora del matí. Només el vell Josep i un foraster que remena prospectes de farmàcia d’una cartera de cuiro un pèl desgastada davant les restes d’un breu esmorzar.
— Mire, Bartomeu, no em fota que al final si que estic de la pròstata...
El metge somriu i seu a la seua vora, apropant una cadira buida. El Josep Maria l’observa amb un tel d’ànsia als ulls. Les mans, lleugerament tremoloses, sostenen el diari comarcal per la pàgina d’economia. Feia només un instant maleïa per dintre a aquella colla de saberuts que pretenien fer benzina a partir del blat. Biodiesel, en deien. I ell pensa que no està per anar renovant negocis, que d’ací quatre dies ho tanca tot i s’hi dedica a prendre el sol i donar de menjar als coloms de la plaça de l’església, que a ell ja li aniria bé. Però clar, la neta, l’Aïna, ara estudiant... La quantitat de “duros” que calen per fer una bona carrera! Ell vol ajudar. Si el deixen, clar. Que el gendre s’empipa de seguida quan pensa que ja no és l’únic pollastre del galliner.
—No és això, Josep, no és això —. El metge mira de treure-li la preocupació sobtada deixant-li caure la mà al muscle, en un gest d’una confiança que ve de lluny— Quina por té? Què “això” encara ho fa servir?
— De què vol parlar, doncs?
Bartomeu somriu.
— Per què va dient a tothom que el fill del mestre mut ha tornat al poble?
El Josep Maria, com si anés a perdre una paciència que mai no havia tingut, d’una revolada tanca el diari.
— Per què és la veritat!
— Vosté el va veure?
El vell, dubta.
— Jo... quasi. Però el Pasqual ben bé que el tenia a dos pams del nas!
— Sap que el Pasqual, quan li ha pegat a l’aiguardent, no es distingeix ni el nas!
— Però ell jura i perjura...
— Mire, Josep, li ho dic de tot cor —El rostre del metge tornava a tenir la gravetat del principi— Aquestes coses més val no remenar-les. És necessari que el temps tanque totes les ferides, que cadascú mire de fer la seua vida, i que els morts queden soterrats per sempre.
El Josep Maria capcineja sense convicció. Com si volgués fer temps abans de dir la seua, d’un glop s’empassa el solatge del cafè que hi tenia al davant, plega el diari i abans de posar-se dempeus, rebla:
— Vostè és una bona persona, Bartomeu, però no cal que li recorde que el que li van fer a mestre mut no té perdó de Déu. I el pitjor que pot passar és que el fill estiga ja al tanto de tot!
Amb pas vacil·lant, l’home més vell s’adreça a la porta de la cafeteria, fita el cel abans de posar els peus en el carrer, s’acobla la gorra i s’uneix al corrent de la vida, carrer avall.

El que ningú no esperava

Del mur desaparegut fa ja un bon grapat d’anys a la vora de l’antiga carretera nacional i que pertanyia a l’antic palau comtal, només hi roman un còdol de la grandària justa perquè el Josep Maria puga encabir el seu cos i recolzar-se una estona, prendre el sol, si el dia fa bo, i recuperar l’alè després de l’esforç que li suposa pujar el camí que va del poble fins a aquest indret aparentment oblidat i abandonat des que el trànsit fou desviat pel nou traçat de l’autovia.

Seu amb el bastó descansant, com un pont, entre les cames, i les mans creuades a sobre. De fet, pel seu posat passiu i arreplegat, sembla com si pregués a Déu nostresenyor. Però ell, descregut des que va tindre llibertat per manifestar-ho sense que la guàrdia civil li redrecés la pietat a base de garrotades, només mira la inactivitat de la gasolinera, a l’altra banda de la carretera deserta.

Pasqual, el treballador encarregat, escombra els racons. Però només fa veure que feineja perquè intueix la vigilància del Josep Maria, encara que sap que la tafaneria del vell és proporcional a la seua impaciència, i prompte podrà deixar anar el pal i tornar a dintre de la garita, a gaudir de l’escalfor de l’espigó elèctric, escoltar la ràdio i fer-se uns glops d’aiguardent. Un vici, aquest darrer, que la dona ja li tolera malament.

Tots dos es fiten amb tanta atenció que quasi ni se n’adonen de l’arribada del vehicle, si no és perquè el conductor i únic ocupant surt del cotxe per demanar servei. El nouvingut, amb certa parsimònia, mira de cridar l’atenció de l’encarregat. El Josep Maria des d’on s’hi troba no pot escoltar el que ha dit però si pot observar que el Pasqual sembla, de sobte, desconcertat. El veu mirar a un costat i a l’altre, com si no sapigués ben bé on deixar l’escombra i després avançar dues passes dubitatives cap al foraster que, instintivament, recula i es fica les mans a les butxaques de la gavardina que porta, fosca com una nit d’hivern. Intercanvien unes paraules, breus, i acte seguit, aquell home estrany, sense posar-hi benzina ni esperar cap altra cosa més, puja al cotxe, el posa en marxa i enfila cap al poble, passant a la vora del Josep Maria que el veu allunyar-se decidit, camí avall, rere un núvol de pols.

Quan el vell reprén la seua vigilància descobreix que el Pasqual té el pal de l’escombra als peus, el rostre desencaixat i les mans al cap. Amb una agilitat insòlita, el vell Josep Maria es posa dret sense tenir temps d’agafar el bastó que rodola per terra i, sense mirar, creua la carretera.