M’arrossega el somni
vençut d'esperança.
M’arrossega la vida
que, a més, no m’abasta.
M’arrossega el teu nom,
que faig servir de comiat.
M’arrossega la pau de Déu.
Res més no em manca.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Només les bones companyies que et facin el camí més planer...
ResponEliminaQue bé tenir tot el que un desitja...però de vegades descubrim amagades darrera un núvol, petites sensacions que fa que siguem més feliços: Una violeta xopa de rosada, el vol d'una papallona, una oreneta que xiscla, una posta de sol de colors...potser la primavera!!!
ResponEliminaM. Roser
M'han agradat aquests versos. Jo hi afegiria:
ResponElimina"M'arrossega la passió de viure
res més m'arrossega ..."
Bona nit Josepmanel.
M'agrada el teu poema i m'agrada també l'afegit del Pere.
ResponEliminaM'arrossega l'amor
l'única mirada.
Que ens arrosseguin els somnis plens d'esperança!
ResponEliminaBon vespre poètic, josepmanel!
A vegades coincidim al mateix moment i al mateix lloc, fanalet!
ResponElimina:)
Som tan ínfims en aquest cosmos que ens costa entendre!
ResponEliminaLa vida és tan ampla! Però entre tos l'anem abstant, entre somnis i esperances.
ResponEliminaM'arrossega el pas del temps cap a una nova primavera...
ResponEliminaUs he d'afegir a tots, em sembla. Gràcies, Pere.
ResponElimina