Potser els núvols es banyen en el mar
Perseguint el sol cada capvespre
Potser la lluna es refugia en la nit
Escapant del sol que l’intimida
Ves a saber si sota el meu llit
Si amaga un malson o bé una mentida
Qui sap on para el camí
O a on s’hi troba l’ombra
Potser si que es veritat, que n’es ple d’olles
Als peus dels arcs, que pinten el cel
Potser tenir pors, és perdre el senderi
Complicar-se la vida, o tancar-se la porta
Ves a saber
Qui sap
Potser
No, tenir pors és defensa i lluita!
ResponEliminaPotser els núvols gronxen la lluna,
ResponEliminapotser una estrella es banya al mar,
qui sap si les flors prenen el sol...
Segur que és primavera.
M. Roser
Potser és estar ben viu!
ResponEliminaBon vespre poètic!
Potser... tenir por
ResponEliminasense tancar cap porta,
més aviat obrir-les totes
poc a poc i amb prudència.
Espantant la por.
De vegades no cal saber on para el camí, tancant els ulls s'arriba a bells somnis...
ResponEliminaEls dubtes ens mostren molts camins. Potser són plens de poesia.
ResponEliminaTenir por? Existim!
ResponEliminaTenir dubtes? Existim!
Potser la lluna t'il·lumina el camí i et deixa veure la claror sota el teu llit...
ResponEliminaqui sap on som, qui sap que fem...qui sap..
ResponElimina