Heus ací
Que l'esclat de les flors
Ignora el dol dels homes.
Heus ací
Que les muntanyes superbes
Desconeixen l'esforç del grimpeur.
Heus ací
Que els fons abismals del mar
no han sentit parlar dels navegants.
Heus ací
Que no hem sabut parlar-li al món
Ni somriure als cims
Ni solcar dolçament les aigües.
Heus ací
Que aquest silenci rebut
L'hem pres com a indiferència
I hem estès el verí del menyspreu
Al llarg dels meridians inexistents.
Heus ací
Que l'home ha posat l'home
Al bell mig d'aquesta diana blava
Que encara avui li diem Terra.
Encara avui li diem Terra
ResponEliminai heus ací
que tremola
i sense saber de mots
ens parla.
Ella té llarga vida
i si fem massa nosa
se'ns expolsarà de sobre
com a insectes diminuts
que destorben el seu camí.
Heus ací
ResponEliminaque el teu poema
és un cant
orbitant al Planeta...
Heus ací que he volgut grimpar pel teu mirar poètic.
ResponEliminaBon dia, Vicicle!
Heus ací...
ResponEliminaPodria ser glòria
tots nostra història,
ara és martiri i neguit.
Heus ací...
Avui esclat voldria
de plena alegria
seguint nostre destí.
............... Anton
Bon dia Vicicle.
Ignora el dol del homes i omple de poesia d'altres cors, i amb això hem d'aprendre a viure!
ResponEliminaHeus aci...una munió de persones que ens esforcem perquè a la nostra terra no hi falti cap de les coses positives del teu missatge i sigui un lloc meravellós per viure, qualsevol estació de l'any.
ResponEliminaM. Roser
Heus ací que encara tenim temps per viure, per fer allò que no hem fet..
ResponEliminai veritat és que, quan desaparguem com a espècie, la Terra continuarà girant habitada pels éssers que s'hi hagin sabut entendre.
ResponEliminaHeus ací la Terra...
ResponElimina