La vida és blava com la tinta

El meu cos és de sorra humida i fina.
El meu nom: una gavina que somia.

La nit és un camí que desfaig
amb la memòria dels passos apresos.

Les estrelles tremolen la seva solitud de fred
si no es bressolen en els meus braços.

Un nen habita sota la pell dels meus dits;
un insaciable teixidor de faldes
per a les seves desmesurades pors.

Ho vaig aprendre tot tan tard
que sempre sembla que torne.

Als ulls dels meus amics vol aturar-se el temps
però segueix sobre el meu cos la seua cursa infinita.

De vegades els ulls del rostre són per a la tristesa;
els de les mans per al desig.

De vegades el meu cos és un ull enfebrat
i immens i, unes altres, un plor cec
precipitat de dissort.

Sota l'aparent silenci
sempre porto una melodia,
comença en la vida que tinc:
la vida és blava com la tinta…