I, finalment, la nuesa ens atrapa

amb l'èpica de l'avidesa de viure.

No és un miratge: és la força infinita!

No és un camí incert: és el futur!

Així, nus de tot, lluminosos,

correm amb l'energia que ens dona l'amor,

assedegats de besos, de carícies, de paraules,

assedegats de tot allò que va més enllà de la raó

i entra dins de l'instint animal de futurs imperfectes

amb un devessall de notes frenètiques,

de realitats precipitades i inevitables.

Finalment, atrapats en la nuesa dels mots,

fluïm com un raig de llum

fins als límits infinits de l'univers

i-na-bas-ta-ble!

petit mapa d'un bes

El contorn blanc i lluminós
ens xucla hipnòtic pel túnel quàntic
que ens dissol i ens torna acrobàtics
dins d'un altre món afectuós.
La tristesa ja no hi és
i el nostre cos, sobtadament,
es torna ingràvid, es fa absent
i esdevé la constància del mapa d'un bes.

la mirada del temps

                                                                                       il·lustració de C.J. Tañedo                

Segueixo el teu pas pels camins de la tarda

perquè seguint-los em sento un xic conhortat       

del brogit de les hores monstruoses que ens devoren

insaciables de vides que fugen del laberint dels dies.

segueixo el teu pas pels camins de la tarda,

segueixo el teu pas pels camins de la nit

a través del vellut ensagnat de la mirada del temps

que m'embolca i m'abraça amb el seu negre vestit. 

                                 

El sol i el cel
deixondeixen els mots amorosits
i en bufen la pols del temps.
Alliberats, eixorden amb crits
i posen noms al món
i el món, llavors, desperta
en l'horitzó dels horitzons
i en la teranyina de camins
busca la incertesa del futur.

L'essència de la pluja
amara l'enyor de la llum
i plora grisos matisats
que el baf dels vidres amaga.
Al darrera, la infinita solitud
dels llençols rebregats
i el eco dels carrers deserts,
abandonats.

A la velocitat de la llum
els estels són una pluja torrencial.
La lluna que s'ho mira
esbossa un somriure de sucre.
Alhora, una llàgrima de sal
li llisca per la galta enfebrada.
S'enyora del seu sol
mentre la pluja no cessa
i s'emporta les llàgrimes i l'enyor
a una altra dimensió.

Però és la vida la que canvia

i assaona la pols i la fa fèrtil

i fa que arribi el demà lluminós

i fa que els infants innocents somniin

i dormin conhortats per l'abraçada 

del futur.

                                                 

 ...ai, si la sort em fos plaent!

Si, caminant per la pols del desert,

trobés l'oasi dels teus ulls,el recer dels teus braços

dins del somni dels idealistes.

L'amant, llavors, fuig de la fosca,

travessa la porta i canvia d'escenari.

Tot és nou. Tot recomença.

seguint zel

...i a l'inici fou la poesia

La poesia m’asserena el pensament.

Assegut al llit, o al sofà, o a l’estudi,  amb una tassa de cafè a la mà,

llegeixo versos del Tomàs, de l’Alfredo, del Martí, del Salvat, de la senyora Eiximenis, 

de les veus càlides que amaren el calidoscopi blogosfèric...

De vegades no les entenc, però no importa,

em basta el sabor de la sang de les paraules,

la salabror de les melodies, el ritme,

palpar les vísceres calentes dels significats ocults

i veure com el caos ordena la matèria,

com aixeca la pols dels arcs iris esventrats

i genera  estructures de batalles dins del subsconscient.

En mig del desgavell, m'abraço a la poesia 

i ens estimbem en l’infinit oceà de les preguntes,

i pregunto: hi ha algú més?

Aprofito el mar

(segueixo Francesc Mompó)


Sóc sang que navega
entre l'univers dels capvespres
i tot de cels estel·lats de pomes de saviesa.
Quan retorno cansat a casa
m'adono del temps.
Medito assegut.
Madormo.
Somnio.
Finalment, maldestre,
amuntego un poema
que salpa en aquest mar
tan ample.

esperança eterna

(tot seguint Deomises)

L'esperança perduda s'ha retrobat
en un racó arrecerat, vora el riu,
amb l'ànsia de viure la vida plena.
Amb el temps suspès a sobre d'elles
han refet la conversa pausada
i agafades de bracet, sense pressa,
han obert la porta de l'existència eterna.

Camí

El camí que ens queda per fer
flueix ple de paraules,
floreix en cada meandre,
construeix el món sense descans.
El camí que ens queda per fer
serpenteja per paisatges de temps
i ens mena tranquil a la porta
de la platja infinita dels estels.

el vertígen del camí

Se'm fa difícil a qui seguir
perquè tot són paraules ajaçades
carregades d'energia, d'amor i de color.
Llegeixo i rellegeixo versos perfumats,
versos energètics, versos que penetren
que travessen la calor i allunyen la foscor
com sagetes lluminoses
que ens atancen, que ens abracen,
que ens esguarden i somriuen.
Sé que ara poetes íntims
dins del bellut d'algunes cases
amb l'aixopluc de la penombra
dibuixen lletres en un paper
seguint amb zel un fanal blau
o potser algú altre que camina,
algú que corre, algú que vola,
algú que cerca el vers perfecte,
resum exacte de la idea.
Som tants i tan escàs el temps!
Així, doncs, no trio: segueixo a tots
per l'estora de paraules
triades i trenades.
Ja no compto ni medito:
pinto lletres tal com ragen
cofoi de compartir.
Miro enrere i tinc vertígen:
tot són mons arrecerats,
arrauxats i compartits.
Ara plou. Quatre gotes.
El cel també hi participa.
Quatre versos, aire fresc.
Tot segueix.

dels esguards

 Segueixo el plugim incessant
dels penetrants finestrals
dels vostres ulls.
Més enllà de la imatge
veig construïnt-se universos,
veig explosions de supernoves
creadores de colors
i paratges despentinats pel mestral
i platges serenes, sota la lluna,
sota la carícia suau
de la llum infinita i nua.
Segueixo les mirades còmplices
unides més enllà de la forma,
compartint l'ànsia de sentir,
de fruïr de l'energia còsmica
i que en el silenci de la foto
diuen tant, mostren tant,
...amaguen tant!

el ventre del cosmos

Dins del laberint dels jeroglífics
hi ha ocells que hi han fet el niu:
mots aleatòris escrits entre les branques
de l'ombra dels xipresos ressecs de temps.
Perquè el temps passa, no ho dubtis,
et persegueix mentre cerques la sortida
de les ziga-zagues. T'espera a les cantonades,
et distreu, t'espanta, t'empeny... juga.
Els colors tornaran a pintar les prunes
i lluïran coms sols sucosos de galàxies.
A la sortida
el ventre confortable del cosmos ens espera.

només temps

(responc l'Elvira FR de les 19.25)

En efecte, només som un instant,
som temps que degota líquid, oceànic
com una intensa col·lecció d'onades irrepetibles.
El trajecte zigzagueja aleatori entre voràgines
i calmes. Ara el cel és ras.
Ara plou amb follia irrefrenable,
amb ànsia d'existir, de perviure, de mullar,
d'estripar la tela del cel amb lluminàries sobrenaturals!
No és una guerra, és un espai de somnis.
És un espai qüàntic d'amor i desamor
que degota amb constància infinita
per la fina línia plena de dies, de vides.
Ara la tempesta dorm. Les paraules es bressolen
i la lluna fa non-non. L'univers suspès
sura subtil en la daurada teranyina del temps.

Roda poètica 2009

30 dies

15 participants

131 poemes

1.841 visites

moltes complicitats i encara més somriures.

Gràcies a tots, una vegada més.

SI PLOU, de Joan

Si plou no ploris
fins que s'acabi el camí,
fins que a grans glopades de negra nit
puguem renéixer com una estrella
entre la llum primera del matí.
El temps degotarà com l'aigua
en els vidres de les finestres
fins que només quedi la lluna
il·luminant els nostres cossos arraulits.

ESCLAU DEL TEMPS, del Joan

Deixaré que la fosca passi,
que em travessi la ment extraviada.
Deixaré que la llum que neix de l'alba
foragiti la por de la nit.
La por és un miratge de la ment,
un pesat i negre vestit.
Deixaré que la fosca passi,
que la claror de l'alba m'il·lumni,
que faci nèixer la llum dins meu.
La llum foragita la foscor.
Renaixeré quan la nit marxi
esclau com sóc del pas del temps.

DANSA DE LA LLUNYANIA, de Joan

Veig dansar en horitzó
la dansa de la llunyania.
Hi veig un núvol gris.
Hi veig dues orenetes blanques.
Hi veig una lluna que somriu
i que en la mar de plata es banya.
Hi veig fimbrar tres estels
com tres àngels d'argent.
Hi dansen sis papallones
i una dama clara
que trena amb flors boscanes
una corona escarlata.
Veig la dansa de les ones
que dolces acaronen l'alba
i el sol que surt,
i la lluna que s'amaga.
Quan tot això dansa en l'horitzó
llavors, l'esperit navega en calma.