Donaré i dono fe dels mots
regal preciós de compartir veus
mirades i metàfores musicals
fars de companyia , poètica
solament queda dir fins després!
la quinzena ha estat la darrera
si hem poblat de poesia la tardor
doncs ha estat un plaer immens!
(gràcies de nou Carme per compartir aquest espai i gràcies a tothom)
abraçades!
divendres, 30 de novembre del 2012
El do de pit
Traços
de l'estrofa que serpeja, pelegrina,
en esteles d’abrivat moviment,
desplegades en acords melodiosos
i arriades dins la blanor del poema.
En la sendera del vers he bategat,
amb arpegis d’estrofes espurnejant-me els ulls,
en la degustació salobrosa i dolça,
de l’oci, sense pressa,
en què brollava la metàfora.
Moltíssimes gràcies, Carme Rosanas per fer-me sentir que sóc a casa meva.
Gràcies a tothom per permetre'm sentir la musicalitat de les vostres veus.
Fins demà!
Pèrdua d'esdrúixoles (de deomises)
[seguint la cantireta i acomiadant-me, d'Itineràncies i d'esdrúixoles]
A Anna G. C.
He rodolat entre els dies gèlids de la tardor,
Recollint paraules pretèrites per a nous sentiment,
Que han omplert de joia cada resquícia de cor
Intacte, tot desig tenyit amb el nom de la vida.
Avui, que sóc hiat en mans de l'esperança
De saber que viure és compartir somnis i sofrences,
Em despullo de tot per recol·lectar mots novells per a tu.
Recollint paraules pretèrites per a nous sentiment,
Que han omplert de joia cada resquícia de cor
Intacte, tot desig tenyit amb el nom de la vida.
Avui, que sóc hiat en mans de l'esperança
De saber que viure és compartir somnis i sofrences,
Em despullo de tot per recol·lectar mots novells per a tu.
d.
COM HIAT
He estat infidel
a la pausa i la presència
del mot buscat i a l'essència
del temps que m'esguarda
des del voral de l'ull tan meu.
I he esperat l'ànsia
del cos que no em guarda res,
perquè sap que en retrobar-se
tot es vessa i reneix de cop.
I ara em sé nova, llega i sàvia,
ja que en deixar petja en el temps
em reca,
perquè sempre que hom besa,
ho fa sabent que el bes
és buit, i alhora nou.
Gràcies, Carme.
a la pausa i la presència
del mot buscat i a l'essència
del temps que m'esguarda
des del voral de l'ull tan meu.
I he esperat l'ànsia
del cos que no em guarda res,
perquè sap que en retrobar-se
tot es vessa i reneix de cop.
I ara em sé nova, llega i sàvia,
ja que en deixar petja en el temps
em reca,
perquè sempre que hom besa,
ho fa sabent que el bes
és buit, i alhora nou.
Gràcies, Carme.
Tamborinant sobre el teclat.
(seguint Carme i deomises)
El full en blanc i el gris cervell
bullint
de paraules. Paraules que vessen,
que emprenen un viatge fascinant
pel sistema neuronal cap a l'exterior,
algunes es perden pel camí, però,
fent-te regirar els budells;
o provocant un tic nerviós a la galta,
mentre et fa arrufar el nas;
o arribant al més llunyà de les
extremitats,
on et provoca una curiosa reacció:
els dits de la mà, posem l'esquerra,
tamborinen sobre el teclat,
mentre els peus porten el ritme
d'una melodia sorda.
El full en blanc i jo cerque unes
paraules
que expressen la meua alegria
per haver participat a les
itineràncies,
unes paraules poètiques
que expressen la meua pena
a l'hora del comiat.
Amigues, amics, adéu!, fins aviat!
Etiquetes de comentaris:
Novembre 2012,
Xavier Vidal
Vívida presència (de deomises)
[seguint la Carme]
Vine, acosta't, límit de tots els meus limbes,
Llum del primer raig de sol del matí, braç
Estès a la fidelitat de la promesa, dona tenaç,
Mare amorosa, que encens el foc i no el minves;
Vine, apropa't, escalfor perenne del meu jaç,
Alenada que m'ajuda a combatre les timbes
De desesperança, record tangible dels nimbes
Que porten la pluja, esguard pletòric i veraç;
He deixat els meus somnis, per una estona,
I m'aixoplugo en la teva veu, cel ras i alberg,
Terra fèrtil i inundació per al meu cor de sitja,
I eixamplo el camí de la pell, que ja no perdona
La demanda de carícies, ni del teu cos soberg,
Per a la teva benvinguda: tot dins meu et desitja.
d.
Fulles i fulls en companyia
La fulla al full de dalt ja el veia.
Enlluernada pel seu color,
primer tremola,
es deixa caure i el vol trobar.
El full en blanc ja l'esperava:
- Fulla lleugera, limbe daurat
un raig de llum ens unirà,
vine, acosta't, vola de pressa,
que el teu dibuix, jo vull besar.
Enlluernada pel seu color,
primer tremola,
es deixa caure i el vol trobar.
El full en blanc ja l'esperava:
- Fulla lleugera, limbe daurat
un raig de llum ens unirà,
vine, acosta't, vola de pressa,
que el teu dibuix, jo vull besar.
Han caigut les fulles
Han caigut les fulles
i els fulls resten en blanc.
Novembre,
any rera any,
arriba d'espantador de paraules.
Les que ja no podem pronunciar.
Per sort,
el foc i el fred,
alimentaran els nervis,
la saba de les lletres.
I ben aviat,
tornarem a parlar,
i a escriure.
gràcies, Carme, per brindar-nos una vegada més el regal de les itineràncies,
gràcies a totes i tots vosaltres per la companyia poètica!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Google analytics
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons