He estat infidel
a la pausa i la presència
del mot buscat i a l'essència
del temps que m'esguarda
des del voral de l'ull tan meu.
I he esperat l'ànsia
del cos que no em guarda res,
perquè sap que en retrobar-se
tot es vessa i reneix de cop.
I ara em sé nova, llega i sàvia,
ja que en deixar petja en el temps
em reca,
perquè sempre que hom besa,
ho fa sabent que el bes
és buit, i alhora nou.
Gràcies, Carme.
Segueixo i dic a reveure! I gràcies!
ResponEliminad.
Cada besada és una com una nova estrella...
ResponEliminaMolt bonic.
ResponEliminaA mi no em reca gens llegir-te...perque escrius tan bé, noieta!!!!
ResponEliminaUn plaer llegir-te i compartir itinerància!
La propera, paraula, serà caminant! :)
Una abraçada, cantireta!
Gràcies, Cantireta.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, cantireta... sempre són noves i fresques i potents les teves paraules,
ResponElimina