diumenge, 25 de juliol del 2010

Botes,camins i rierols...


(seguint les botes velles de la Zel i de la Xica que va fugir a Reykjavik)


Em calçaré de nou
les botes velles
per oblidar
camins perduts
i cercar-ne de nous.
Per fugir de vells fangars
i creuar nous rierols.
Si pogués caminar
tranquil·lament
sense el pes de tants anys,
de tants records,
de tants laments...

Si pogués enfonsar els peus
enmig d'un rierol d'aigua fresca
i recordar el teu nom escrit
en l'únic còdol de l'aiguamoll...

Si pogués sentir-me un savi
i no un foll
que fuig d'un món mediocre
i de presses
d'esclavatges i foteses
de dies insípids,
de buides converses.
******
Però tinc els peus cansats
de tanta sorra inútil!
Si pogués arrencar-me les sabates
i enfonsar, simplement, els peus
en un rierol d'aigua fresca...
sentir només la fressa de les fulles
i el xiuxiueig de l'aigua
i imaginar-me que tot allò inútil
fuig riu avall, riu avall
i sentir que puc calçar-me de nou
les botes velles caduques i remotes
amb les que he compartit
somnis, victòries i derrotes.

Camí

(foto extreta via google imatges del blog "la vida és vertical")
(Seguint a Rebaixes i el seu "no t'oblidis del camí")


No t'oblidis del camí
del camí dels teus somnis
perduts en un immens desert
de cadàvers i ovnis.
Que les ferides del teu cos
no et facin perdre de vista
que les utopies i anhels
són matèria també per contrabandistes
capaços d'arrencar-te
l'última espurna de noblesa
i fer-te oblidar d'un món carregat de bellesa.
I si cal aturar-se en el camí...
atura't per gaudir d'aigua fresca.
I per recordar que els somnis
són part de la teva fermesa.

Memòria espontània

[seguint la Isabel]

Res no cal perquè la memòria
Recordi com viure. Ni la paraula
Febril ni el silenci més hermètic
Ni la llunyania d'un cor que batega.

I és la catarsi de l'ànima, que furga,
Amb melangia, entre els records
Fins que troba aquells que ajuden
A que aflorin els sentiments primigenis.



d.

A la trama

(seguint zel)


Mai és del tot ple
el pou de la memòria,
pot encara acotxar molts mots
que aquesta sinergia itinerant
a voltes febril,
sempre espontània i flotant
va, moment a moment,
ubicant amb harmonia a la trama...

Mai és del tot ple.

camins a la pell

no hi ha oblit, ni cal anar
al pou de la memòria,
duc escrita a la pell,
a solcs i marques, tota una vida
amb taques blanques
mil alegries, i de colors
tantes empremptes
de mans amigues...
.
ajaçada a la sorra
em confonc amb la terra
principi i fi...
tranquil·la, no cal camuflatge,
dissolt, híbrid,
el cos s’acosta àvid
als seus orígens
:

(seguint l'Antón, amb amor)


NO T'OBLIDIS DEL CAMÍ... seguint

25 – 7 – 10
No t’oblidis del camí
Que la pell marca en l’arena,
És la peuada del cos
Que en la sorra remena
Com fregant-se
En l’escorça de la terra.
No et deixis, dissoluta,
Arrencar la reialesa.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons