Seguim navegant
pel riu més llarg de la solitud.
Per camps de blat
que el vent deu moure com la mar.
Altes onades, roig a un cel atrinxerat.
d’aquests mals temps
que haurem mig malviscut.
La lluna plena
al cel de l’oblit més absolut
de bat a bat
ens mostra la seva nuesa.
De l’incertesa, amarga com la cervesa
d’aquests mals temps
que ens deixa a tots mig abatuts.
