Devorats

Vèncer  la impotència,

per la imminència  de  ser  devorats
per  felins  àvids

d'una destrucció:  la nostra,

que no aprofita ningú...

o de ser devorats

per la incompetència  

de qui ens hauria  de defensar

o per l'estupidesa  de les  paraules  

dites  sempre sense sentit.

Vèncer  la impotència

i començar  a caminar

que  ja  es  fa tard

i tenim molta pressa.

Esmolant  ben bé  les  eines.

Laberíntica sevícia

[seguint lolita lagarto]

Al mig del carrer.
Solament amb l'ombra
I el record dels llavis
Teus donant-me vida.

Servo la saliva
Que em resta de tu,
Perquè el laberint
Mostri la sortida.

Sóc Dèdal i monstre,
Sens fil ni Ariadna,
Vivint amb el risc

De ser devorat
Per la pròpia pena,
Sang del basilisc.


d.

viatge

.. seguint la Montse...

Al mig del carrer
la maleta buida
d'un viatge sense fer
al mig del carrer..

LA MALETA

La maleta agafa el vol,
forma part del meu equipatge
m'acompanya en aquesta eixida.

Arribarà a lloc?
ho es perdrà en un racó de món,
tan sols és una maleta
perduda i retrobada com qualsevol.

Em queda l'eixida

Em queda l'eixida

per escapolir-me

-silent-

de la fàbrica de tristeses.

Al tombar,

seguint el senyal de llum,

trobaré

el polit frec de la teva companyia.

seguint en d.

Fàbrica de llàgrimes

[segueixo Francesc Mompó]

Només em queda
La fàbrica de llàgrimes
Per perdonar-me.

He de recórrer
El solitari barri
A les palpentes.

La foscor porta,
Amb els mots que arrossego,
La fam d'un segle.


d.

CATEDRAL DE LA PENA

Arrossegava l'ombra

per les voreres de l'ànima,

fàbrica i engany a l'esquena,

i al davant un got de vi

en la taverna del barri,

catedral de la pena.

TAVERNA DELS SOMNIS

(Segueixo al Mon)

La copa de vi
brilla fosca sobre la taula.
La meva mirada, clavada en el suc,
sembla no existir.

El primer glop et va dedicat.
El paladar ple de gust,
porta el record d’altres moments
amb companyia de més bon grat.

Et vull veure i no hi ets.
Et vull sentir i no et trobo.
Un altre glop gola avall.
No et vull fer retrets.

I al tercer glop deixa ja la copa transparent,
el cap comença a volar,
ara sembla que et veig, somnio que et tinc.
Aquesta taverna em trastorna la ment.

LA TAVERNA FOSCA

(Tot seguint les paraules de l'Isabel)

En el port de la calma

n’hi ha tretze tresors

amagats per pirates

i per lladres de cors

En el bressol de la calma

un mariner n’hi ha

que a la taverna dels somnis

dins d'un got s’enfonsà

Al bressol de la calma

Tot seguint deomises...

És humida la flaire,

blanquinós el cel,

sento que m'evaporo,

que s'esvaeix l'arrel.

Primer sóc tel,

després broma,

tot seguit grumoll espès

i de seguida, núvol d'estels.

Em rep l'univers,

que la nit és clara,

vaig per l'immens,

seré allà, al bressol de la calma...

Nostàlgia endèmica

[seguint les paraules del Veí de dalt]

He passejat pels paratges conquerits per l'heura.
He malmès el record i ara jugo amb la memòria
A reconstruir un món irreal, on no hi hagi elements
Que em portin a la vida al teu costat.

És humida la flaire que m'envolta, estàtica espera
D'allò que és improbable que succeeixi,
Humida com les llàgrimes que he vessat d'ençà
Que els dies comencen sense la teva veu.

Passejo, solitari i nostàlgic, arrossegant la cadena
Que em llasta els membres, les baules fetes
Amb les paraules que s'han aturat a la gola.

Demà potser sàpiga com aconseguir la lleugeresa
Del vol de les aloses, de la flonjor dels núvols.
Mentrestant, et cerco l'esguard entre estàtues.


d.

(seguint la Mercè a Solitud)

Absències

El record de les nostres cites

l'hauràs de vestir d'un vell adagi. 

Servaràs imatges que t'agombolen

com un tel de pols damunt la pell.

Cercaràs vestigis de temps passats

cimentats en murs de pedra seca.

I una remor inclement s'instal.larà 

entre les espurnes dels teus dits.

Veuràs que és absurd oposar-se

al curs de les voreres rostes.

Hauràs d'aprendre a fer de nous el nus de les sabates

com un infant s'entesta a pintar-se el rostre.

I el llenç de les absències rústegues

se't farà clot immens dins la mirada.