(seguint la Mercè a Solitud)
Absències
El record de les nostres cites
l'hauràs de vestir d'un vell adagi.
Servaràs imatges que t'agombolen
com un tel de pols damunt la pell.
Cercaràs vestigis de temps passats
cimentats en murs de pedra seca.
I una remor inclement s'instal.larà
entre les espurnes dels teus dits.
Veuràs que és absurd oposar-se
al curs de les voreres rostes.
Hauràs d'aprendre a fer de nous el nus de les sabates
com un infant s'entesta a pintar-se el rostre.
I el llenç de les absències rústegues
se't farà clot immens dins la mirada.
T'agafo la idea, cap vers en concret. Tot el poema és bell per manllevar-te NOMÉS unes paraules... Així que, la idea tota.
ResponEliminaGràcies, veí! d.
M'ha fet molta il·lusió que agafares el meu poema per continuar quan ja havia quedat soterrat entre més versos.
ResponEliminaM'ha agradat molt, l'he llegit unes quantes vegades, com si d'alguna manera fos per mi...
Una abraçada.
Una bona continuació i un poema molt intensament trist.
ResponElimina