dimarts, 6 de juliol de 2010

Solitud

Ares, d'Àgueda Climent

Continuant amb el dolor enganxat a la gola de Deomises...

Solitud

Solitud,
marbre gèlid
i una ombra que et plora.
Una data,
un instant
i el vertigen de necessitar-te.
Gladiols,
el teu vers
i el dolor enganxat
als ulls,
a la gola,
a l’estómac.
Al record.

4 comentaris:

  1. Una bona continuació, Mercè! Em sembla una descripció poètica de la solitud que fa sentir...

    ResponElimina
  2. és tant bo...

    que no sabria trobar les paraules escaients per explicar tot el que me fa sentir...

    és bell. és blavament bell. nocturnament bell.

    no sé si s'entén el que vull dir...

    ResponElimina
  3. M'ha sorprès i m'ha agradat la imatges dels gladiols amb tot el que vols transmetre.
    És francament bonic. Senzill. Intens.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons