dimarts, 6 de juliol del 2010

Solitud

Ares, d'Àgueda Climent

Continuant amb el dolor enganxat a la gola de Deomises...

Solitud

Solitud,
marbre gèlid
i una ombra que et plora.
Una data,
un instant
i el vertigen de necessitar-te.
Gladiols,
el teu vers
i el dolor enganxat
als ulls,
a la gola,
a l’estómac.
Al record.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

4 comentaris:

  1. Carme Rosanas6 de juliol del 2010, a les 15:32

    Una bona continuació, Mercè! Em sembla una descripció poètica de la solitud que fa sentir...

    ResponElimina
  2. Mercè6 de juliol del 2010, a les 17:30

    Moltes gràcies, Carme.
    Petonets,

    ResponElimina
  3. Barbollaire7 de juliol del 2010, a les 9:09

    és tant bo...

    que no sabria trobar les paraules escaients per explicar tot el que me fa sentir...

    és bell. és blavament bell. nocturnament bell.

    no sé si s'entén el que vull dir...

    ResponElimina
  4. Gabriel8 de juliol del 2010, a les 1:50

    M'ha sorprès i m'ha agradat la imatges dels gladiols amb tot el que vols transmetre.
    És francament bonic. Senzill. Intens.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons

Creative Commons License
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons