dijous, 16 de febrer del 2012

Blau-gris


 M'he perdut en la mirada,
d'un blau-gris color de mar;      
El cel em fa la rialla,
la lluna vol treure el cap.


I dins d'aquella mirada,
mil estrelletes brillants,
em reben amb un somriure...
bell regal de cel i mar. 


M. Roser Algué Vendrells  (seguint  ZEL)

paleta

les guspires dels teus ulls,
reflex d’estels, de nits dolces
miralls d’aquarel·les, d’aiguades
fetes amb suc de petons

no em barris el pas
m’acostaré suament,
junts sucarem en l’aiguabarreig
de la paleta de sentiments
que el temps ens ha regalat
-plàcidament, el viurem-


(seguint carme)
Olis  de llavis  al tors.
Aquarel·les  extenses
amb el pinzell  humit,
humit  de saliva.
Lleparé  el teu xiuxiueig
com aiguada  que m'amara.
Besa'm,
cada guspira  dels ulls.


(seguint la Montse  i la cantireta)

TRAÇOS



La mirada silenciosa
dibuixa el traç dels teus llavis
expressió de simfonia exquisida
que captura veu i cant.

OLIS


Pinzell. Rastres de saliva
que deixo en els teus mots,
uneixen fonemes de desig.
Callem per pintar-nos,
salvatges, olis de llavis al tors.

Seguint deomises

Vàlua (de deomises)

[Intentant seguir novesflors]


No vull cap altre quadre que el teu somriure
Quan et xiuxiuegi a l'oïda indicis encesos d'amor;
Ni el llenç més admirat tindrà vàlua perquè
Renuncïi a conquerir-te amb tossuda insistència.

Amagaré als ulls del món la paleta que servo
Per als traços precisos en arribar a les fibres
Del teu cor, carícies de vida entre pinzells de mots.


d.

El quadre del viatge

Imatge: Irene Sheri


Pintarem el silenci
amb la urgència del foc i el lament de la pluja
al nostre pas la terra prendrà tints de marró
mentre collim els verds aombrats o turgents
la blavor de la mar i la grisor dels núvols.
Pintarem el viatge
amb la foscor als peus i la llum a les mans,
no existeix el camí -ja ho va dir el poeta.
Passes com a pinzells i flors com a paraules
no vull cap altre quadre que el que pinte vivint.



(Intent de seguir la Carme i a tots els que haveu pintat silencis).

Delícia (de deomises)

[intentant seguir en Barbollaire]

Podré mirar-te.
No et pintaré el silenci
Malgrat que els llavis
Cedeixin la paraula
A l'iris que t'admira.



d.

CALLA EL SILENCI... aquarel·la de l'Anton.


Seguint...

16 – 2 – 12
Calla el silenci
en l’intern de l’arbre.
Fora, les fulles dringuen,
parlen i escolten
simfonia amb l’aire.
Es recolza i recorda
la seva mudesa establerta.
Dins, el silenci
esclata com rajolí de fonteta
que viu del que llença.
Bevem silenci que reconforta
I apaga la set de paraula. 

No pintaré el silenci

Souvenir [XXXVII]
[seguint Carme i, segurament, Isabel]
No et pintaré el silenci,
car el silenci té tots els colors.

M'aproparé, de puntetes,
per pintar-te algun bocí de vida
en el llenç del teu cos.

Mai aquest vent

(responent la pregunta de la Carme)


Mai, mai aquest vent
s'endurà res, mai aquest vent.

Restaran forts els colors,
cada matís, cada llum, cada to.
Restarem forts nosaltres. Tots nosaltres.
Malgrat l'alè avinagrat que es respira.
Malgrat els fums altius,
malgrat tanta i tanta traïdoria.
Malgrat fer passar per solemne veritat
aquesta pestilent gestada injustícia.

Pintar el silenci



Aquella immensa set
d'allò  desconegut.
Va existir  algun cop  aquell doll
en  l'espai arrecerat on hi  cabia  tot?

Desapareix  el record, cobert de  gebres i incerteses.
Des de  la lentitud de qui es  recupera  i anhela.
Sabrem  com pintar  el silenci de mots?
O  s'haurà  endut,  aquest  vent  
que no bufa ni fa  tempesta,
tots  els  colors inventats  de nou 
que  havíem descobert?

(seguint  a  la Isabel  i en deo)

Miríada (de deomises)

[intentant seguir la Carme]


I ja no hi ha oasi després del comiat;
Tan sols la desèrtica gelor del silenci
Quan ja ha passat una miríada de paraules
Com una tempesta que ha de malmetre-ho tot.

Tornaré a avançar amb el rellotge d'arena
De la lentitud de qui es recupera i anhela
La celeritat de dies pretèrits, el bes?



d.

Qualsevol petjada




Qualsevol petjada
és devorada lentament pel desert.
Es menja la sorra els senyals,
esborra camins sota el cel,
fa del teu pas un no hi és
mentre l'oblid de boira la vida ens tenyeix.

Quan no recordis ni què és un desert,
què son dunes, oasi o sorra o pas ferm,
només sabràs què és tenir aquella immensa set...

A la sorra...

(seguint  a l'Anton)

Estenallada a  la sorra
s'esborren els colors 
i les  dunes fan el ple

Avui, l'oasi  ja no hi és,
només  un arbre  el recorda.
Trist  i d'ombra  incerta.
Desapareguda  deu.

Qualsevol petjada 
és devorada lentament pel desert.

ESTENALLADA EN LA SORRA



16 – 2 -12
Estenallada en la sorra,
les dunes corporals es manifesten
com un més enllà
d’un Sàhara vivent.
Llum i calor i color s’exalten
i la figura esberla els tòpics.
Dunes, sorra campa en moviment.
Oasi de palmeres i font, zel de quietud.
Delit que farà viure la mirada
extasiant-la en el desig.

Sàhara (de deomises)

[Intentant seguir la Laura T. Marcel]


Perenne dansa,
El desert és mutable
Com la donzella
Que únicament desitja
L'anhel de tots els homes.



d.

En mig de les dunes dels somnis


(Seguint Deomises)

En mig de les dunes dels somnis
m'hi perdo buscant il·lusions,
perseguint quimeres per a fer-les realitat,
creient que no ha de ser difícil
i al mateix temps sense adonant-me
que l'impossible també existeix.

En mig de les dunes dels somnis
camino de puntetes i em deixo acaronar
per la dolçor perenne
que envaeix l'espai
de tacte suau i olor rosada,
neutralitzant el dolor del qui pateix.

En mig de les dunes dels somnis
demano música de carilló
per harmonitzar les ànimes,
alliberant aquells bloquejos
que ens minven ritme en la dansa,
que ens fa lliures i ens uneix.


Justícia?

        -Provant de seguir a l'Anton, la Canteireta i en Deomises-



    Justícia, la bena que dus als ulls
    les orelles també et tapa?
    No sents el clam de la gent?
    Les balances se't decanten...

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons