Aquella immensa set
d'allò desconegut.
Va existir algun cop aquell doll
en l'espai arrecerat on hi cabia tot?
Desapareix el record, cobert de gebres i incerteses.
Des de la lentitud de qui es recupera i anhela.
Sabrem com pintar el silenci de mots?
O s'haurà endut, aquest vent
que no bufa ni fa tempesta,
tots els colors inventats de nou
que havíem descobert?
(seguint a la Isabel i en deo)
Aquest silenci només el pots pintar tu amb la teva poesia visual.
ResponEliminaFa dos anys que no participo en aquest itinerari poètic perquè cal caminar molt de pressa, però us llegeixo cada dia.
Per fer poesia necessito més temps i sempre arribaria a ... misses dites.
Bon dia Carme :)
Gràcies, Pere, per ser-hi, per llegir-nos i pel teu comentari que acompanya. Bon dia, Pere!
ResponEliminaGran pregunta, Carme. La contesto d'immediat.
ResponEliminasi em permeteu, també m'agradaria seguir-vos, procurant no avançar-me a Isabel...
ResponEliminaabans o després, Barbollaire... és igual (el cas és seguir i seguir, ser vers, ser Poesia...)
ResponEliminaGràcies a tots dos, una fantàstica resposta, Isabel, una immillorable alternativa, Barbo..
ResponEliminaJo també vull pintar el silenci.
ResponEliminaAlgú ha pensat quin color té el silenci?
ResponEliminaM'ha agradat molt el teu quadre i la pintura del teu silenci, Noves Flors.
ResponEliminaM Roser, no pas tots els silencis són iguals: Jo els veig de 4 colors...
Hi ha silencis blaus, silencis verds, silencis negres i silencis de color de merda d'oca... i aquests últims, com que són lletjos, s'han de pintar de paraules...