dimecres, 17 d’octubre del 2012

Llampec

En la  matinada  de l'atzar
es desgranen
ocells  i núvols rosats,
quietud i secrets esfullats.
I el record d'un  llampec viscut:
la  intensitat  d'un bes.

Gràcies (de deomises)

[seguint l'Helena Bonals]


Tots els noms duen a tu, als teus ulls,
Als teus llavis, com sendes invisibles
Que he de recórrer abans que la boscúria
S'apoderi d'ella, per retenir-te a la llar.

I evito, amb el teu record, els esculls
Que m'atansa la vida, mentre em fibles
La dolçor al fons del cor, la foscúria
Que desitjo en la matinada de l'atzar.

Totes les mars se sembren en la sang
Per adonar-me que ets el port i el far,
La llum més bella que apareix a l'horitzó.

I evito, gràcies a tu, caure en l'esvoranc
Més profund, que és perdre't, i em reculls
En el teu pit, l'estiu, la tendresa, l'escalfor.


d.

El far i el mar



Sé que hi ha un far
perquè n'hi ha hagut un
que encara em guia.
Potser només n'és un reflex,
a través del qual també
m'arriba la seva llum.
Tots els ports tenen el seu nom.


[seguint la Carme i Joan Barril]

EL BES QUE ET DEC



En aquella tarda
vam deixar la por.
A la brisa
suraven els còdols
dels sospirs.

No hi tornarem,
ni serem els mateixos,
però la pedra del còdol
encara basteix el vers.
I el bes que et dec.

I em retorna el somriure...

El curs continua
avall, entre ombres,
guanyant el terreny,
llepant les vores,
a l'abric de les branques
de pollancres i salzes
que es mantenen altius,
vigilant com avança,
escapant del desgel, 
l'aigua clara, freda, pura,
juganera incesant, 
que topa amb els rocs
que se li posen davant
i arrosega els troncs
que febleixen a la riba
i em retorna el somriure
contemplant el reflex 
del que amagat en el fons
roman lluent i provocador
esperant pacientment
la teva vinguda.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons