En aquella tarda
vam deixar la por.
A la brisa
suraven els còdols
dels sospirs.
No hi tornarem,
ni serem els mateixos,
però la pedra del còdol
encara basteix el vers.
I el bes que et dec.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Preciós, cantireta... a vegades queden deutes pendents.
ResponEliminaLa poesia ens fa el camí...
Ostres, quina raó que tens Carme en això de que la poesia ens fa el camí...
ResponEliminaQuè millor que deixar la por, oi?
ResponEliminaEncara que es tornem al mateix lloc, mai som els mateixos...Sospirem recordant aquell no bes!
ResponElimina