dimecres, 17 d’octubre del 2012

EL BES QUE ET DEC



En aquella tarda
vam deixar la por.
A la brisa
suraven els còdols
dels sospirs.

No hi tornarem,
ni serem els mateixos,
però la pedra del còdol
encara basteix el vers.
I el bes que et dec.

4 comentaris:

  1. Preciós, cantireta... a vegades queden deutes pendents.

    La poesia ens fa el camí...

    ResponElimina
  2. Ostres, quina raó que tens Carme en això de que la poesia ens fa el camí...

    ResponElimina
  3. Encara que es tornem al mateix lloc, mai som els mateixos...Sospirem recordant aquell no bes!

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons