Tendre neguit, els seus ulls voleien inquiets amarats encara de la darrera mirada... i més tard, cloure els ulls per no perdre el color d’un capvespre que tot just s’esvaeix, i ja s’enyora.
Davallarem junts, a l'horabaixa. Dins el vell clot de l'obaga. Allí on ningú ens pot llevar els somnis. No hi haurà secrets ni miratges, ni corriols ni dreceres.
Serem rastre esquiu, siluetejant els marges, alè sense ombres. El fred d'aquest bosc ombrívol ens hi empeny amb força. Un nou presagi en una nova era. En els mots que ens direm, bastirem un nou alfabet dels cossos. Escriuré amb traç ferm el teu nom a les pedres.
Davallarem fins el fons, sí, per alçar-nos de bell nou i amb nova empenta. Combatrem adagis i sortilegis, rancúnies i malentesos. Cendres d'un incendi inacabat.
Davallarem plegats als avencs de la memòria, allí on es guarden les més belles històries. La tendresa d'un gest i l'udol d'un bes fendint la nit.
L'endemà, el mantell de la boira ens trobarà nus i amb la pell mudada.