Sóc l'arbre de la tardor,
que ha plorat les seves fulles;
la pàl.lida flor humida de pluja.
Sóc el vial solitari,
sense meta i sense somnis;
el sol que no crema i declina a l'horitzó.
Sóc l'ombra amenaçadora,
que s'eixampla en el cel,l
'onda de misteri que envolta la vida.
Sóc el fragor d'un tro,
o la paraula que no escoltaràs mai més;
un bufec deliciós de tristesa:l'enyorança de la vida
és trist :( xo molt ben escrit.
ResponEliminaEts l'arbre
ResponEliminaque les seves fulles
ploren rosada...
Fas el camí
en solitari,
però la companyia
està més aprop
que no l'horitzó...
Ets l'ombra que
aixopluga la vida.
La teva paraula
sempre tindrà veu
perquè neix
de la profunditat...
L'alè de
la tristesa
és qui et fa
respirar enyorança...
SAlut.
onatge
Sí, és trist, però si hi han enyorança de vida, segur que l'agafaràs al vol al moment que puguis fer-ho.
ResponEliminaM'encanten sempre les teves paraules, arbre de tardor, vial solitari, ombra, fragor d'un tro... un bufec deliciós novament.
ResponElimina